En el camí

El president Mas no podia ser més clar i català: ha arribat l'hora de l'autodeterminació. S'han acabat els circumloquis i s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta, com ja va dir Jordi Pujol en l'entrevista de Presència, sentència que van recollir tots els mitjans de comunicació. Ara es veurà, en les eleccions del 25 de novembre, si el clam del poble català de l'11 de setembre té el suport polític necessari per afrontar el procés que ens ha de conduir a l'estat propi. El camí no serà gens fàcil, però l'Estat espanyol té moltes més coses de què preocupar-se, com ara les eleccions al País Basc i Galícia el 21 d'octubre, i la mobilització ciutadana d'ahir a Madrid. Mentre al Parlament de Catalunya els partits feien la seva valoració de l'avançament electoral que a la majoria, com es diu vulgarment, els ha agafat amb els pixats al ventre, a Madrid milers de persones agrupades en el moviment 25-S, que per entendre'ns és una versió actualitzada dels indignats del 15-M, envoltaven el Congrés dels Diputats plantejant una sèrie de reivindicacions que intentaré resumir. Entre altres punts, fan la protesta “per rescatar la democràcia i la sobirania, segrestada per la cúpula política i els mercats financers, amb el consentiment i la col·laboració de la majoria dels partits polítics”. Protesten contra les institucions, ja que asseguren que “no es pot parlar de res amb un poder que ha demostrat sistemàticament que és cec, sord i mut davant les demandes d'igualtat i justícia social”. També protesten contra les imposicions i les retallades, i afirmen que desobeiran les imposicions injustes com “la de pagar el seu deute”, i defensen els drets col·lectius: l'habitatge, l'educació, la salut, la feina, la participació ciutadana, etc. I per si no n'hi havia prou, demanen la dimissió del govern espanyol i l'obertura d'un procés constituent que sigui de participació directa, a més d'exigir que es castiguin els responsables de la crisi i que es busqui una sortida col·lectiva a la situació de crisi generalitzada.

Aquesta tardor es mouen uns quants fonaments aixecats sobre pilars de fang. Les bravates dels ancorats en el franquisme no s'han fet esperar, i tot aquest procés s'albira molt dur. Però hi ha un sentiment que d'entrada ningú no ens pot manllevar i és que, malgrat els cinc anys de crisi, el camí cap a la independència ens ha retornat la il·lusió.