Incontestable missatge

No és la primera vegada que el poble de Catalunya parla contundentment. Ho va fer el 1977, el 2010 i aquest 11 de setembre, però els polítics sovint no sintonitzen amb els ciutadans. Darrerament els governs d'Espanya han menystingut el clam sorollós i massiu d'uns ciutadans emprenyats i fastiguejats pel sistemàtic mal tracte que rebem. A casa nostra, també tenim polítics (na Sánchez Camacho, en Pere Navarro, en Duran Lleida...) que segueixen insensibles i sords al clam de la ciutadania. La Camacho, utilitzant la por i l'amenaça permanent; en Navarro, foragitant dirigents catalanistes i aplicant les tesis del PSOE; en Duran Lleida, traint el catalanisme fundacional d'Unió Democràtica. A ell i al Navarro, se'ls escau d'allò més (per la defensa que fan d'un federalisme sense federalistes, almenys d'espanyols) el que en Ferran Requejo, catedràtic de ciències polítiques, explicava en una entrevista: “Plantejar avui un model federal per a Espanya és ser ingenu o pervers; és propi d'algú que no vol veure la realitat.”

La magna manifestació de Barcelona, la més multitudinària mai vista, no va decebre ningú que, mínimament, estigués sintonitzant amb la moguda que amb tant d'entusiasme prepararen l'ANC, l'AMI, Òmnium i altres entitats. Era del tot evident que els catalans volíem dir prou a tres-cents anys de menyspreus i d'espolis d'Espanya, però també volíem dir prou als governants de casa nostra, a la seva política de subterfugis i eufemismes, així com també a la transició nacional tova i poc convincent, fins ara aplicada. Saber sintonitzar anticipadament amb el que seria la gran gernació de gent de totes les edats i de tots els estaments socials que, a una sola veu, vam clamar de manera cívica, però especialment pacífica: “Catalunya nou estat d'Europa”, va comportar que el president Mas estigués, de moment, a l'altura dels esdeveniments.

L'onze i el 20 d'aquest mes, han determinat la conveniència d'una nova agenda política del president. De moment, la seva ferma complicitat amb el missatge nítid i incontestable de la ciutadania, expressat a primera hora de l'endemà; la posterior conferència donada a Madrid, així com el compromís amb l'Assemblea Nacional Catalana, de fidelitat a la demanda del poble català, contret amb la seva presidenta, na Carme Forcadell, així sembla indicar-ho. Tot i així, necessitem que ara el president Mas es mantingui ferm i no generi la desconfiança dels inicis de legislatura, de retallades i d'acords amb el PP. Cal que compagini la nova agenda amb les velles reivindicacions socials no complagudes, i que en el debat de política general que finalitza avui busqui la complicitat i el consens (amb els partits que estan pel dret a decidir), per tal de determinar les prioritats del nou full de ruta a seguir. Les prioritats de partit, no haurien de suplantar les de país. Vull creure, per tant, que la decisió de convocar eleccions el proper 25 de novembre, no ha estat cosa, només, de CiU (?). Caldrà valorar els entrebancs constitucionals per convocar referèndum i analitzar si convé més decantar-se per la proclamació parlamentària. En qualsevol cas, seria extraordinàriament beneficiós que els partits que estan per l'estat propi configuressin una majoria al Parlament i un govern de concentració nacional fort que governés, amb pas ferm i decidit, la consecució de l'estat propi.

Mentrestant, paral·lelament a la construcció d'estructures d'estat, caldrà fer un treball intens de pedagogia del que comporta constituir-nos en nou estat d'Europa, per tal d'aconseguir eliminar els dubtes i interrogants, que per a molts encara és el seu principal obstacle per afegir-s'hi. També caldrà no caure en les provocacions i amenaces provinents d'uns polítics espanyols que molts d'ells, igual que el monarca de dubtosa credibilitat democràtica, no van votar la Constitució que, malgrat això, ara contraposen amb virulència per intentar frenar les nostres legítimes aspiracions.