Bertrana

Aquest vespre es donen a Girona els Premis Bertrana. Com que sempre són al setembre, els Bertrana és la festa que dóna el tret de sortida a la rentrée i, com que als Bertrana hi és tothom, és molt agradable retrobar-se amb tota la gent que encara no has vist des d'abans de l'estiu i preguntar-los com els van les coses i si estan contents.

La història del naixement del premi Prudenci Bertrana és una història rodona, que m'encanta i que diu molt de com som els gironins i, per extensió, els catalans. La sabeu, oi? L'any 1967 l'Ajuntament de Girona va crear el Premio Inmortal Ciudad de Gerona, un premi de novel·la en el qual s'excloïa expressament qualsevol original presentat en llengua catalana. De seguida, no cal dir-ho, un corrent d'indignació va recórrer la societat gironina que, en comptes d'acceptar mesellament aquell menyspreu cap a la llengua catalana, es va mobilitzar i va respondre no pas amb queixes i laments, sinó d'una manera constructiva i positiva: aprofitant que el 1967 feia 100 anys del naixement de Prudenci Bertrana es va crear, per subscripció popular, el premi de novel·la catalana que porta el nom de l'escriptor gironí.

Curiosament –o no!– el premi de l'ajuntament franquista ja fa temps que és mort i enterrat –no va tenir cap èxit– i en canvi el Bertrana, que havia nascut amb el suport de tota la societat, finançat amb els diners privats de gent patriota, encara és ben viu i ha anat creixent amb la incorporació d'altres premis. A mi m'agrada molt aquesta història d'amor a la llengua, de capacitat de revolta, de compromís i sacrifici pel país. M'agrada perquè té un final feliç i és un exemple del poder del nostre poble, d'aquesta nostra societat civil que és capaç, com estem veient aquests dies, de canviar l'ordre de coses que ens havien fet creure que eren inamovibles.

Els dies que vénen n'haurem de veure més, d'exemples com aquest, i nosaltres n'hem de ser protagonistes.