El món en contra

Els Tractats Europeus són molt clars: si Catalunya s'independitza no té lloc a la Unió Europea. Almenys, no de forma automàtica. No té la titularitat de cap dels 27 estats membres actuals, ni el català és una llengua oficial de la Unió, ni té assignada una quantitat concreta de diputats a l'Europarlament... I no només això, sinó que perquè es pugui ampliar la Unió fa falta la unanimitat dels actuals membres, és a dir que Espanya hi tindria dret de veto. La Comissió Europea assegura –tant pel cas català com per l'escocès– que la secessió és una qüestió de política interna. Això vol dir que, almenys en el cas espanyol, ho tenim cru. La Unió Europea és, sobretot, una unió d'estats, i el respecte per les qüestions internes és un pilar fonamental de les regles de joc d'aquesta Europa sempre en construcció. És cert que, a més de la legalitat estricta, la Unió Europea és un cos polític en què els tractats se succeeixen i se superen ràpidament. I que a base de noves situacions es creen també noves normes i, per tant, seria lògic pensar que en cas de victòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, si Espanya no mogués fitxa la situació es discutiria i es decidiria finalment en les cancelleries de les grans potències europees. Catalunya ja compleix tots els requisits per ser membre de la Unió, ja utilitza la moneda única i és membre de Schengen. A més, té la voluntat de continuar contribuint en la construcció europea en tots els sentits. És a dir, tard o d'hora una Catalunya independent trobaria el seu lloc al cor d'Europa. Però en qualsevol cas els catalans no rebrem cap ajuda des de Brussel·les en el nostre camí cap a l'emancipació. Ni des de Berlín o París: aquesta setmana s'ha publicat un estudi en què es diu que la banca privada d'Alemanya i França té una exposició d'uns 300.000 milions a Espanya. Per tant, els primers interessats que la part més rica d'Espanya no es desentengui dels seus deutes són Angela Merkel i François Hollande.

Després hi ha l'opinió pública internacional: ahir el britànic Financial Times i divendres The Economist coincidien a assenyalar la “incertesa catalana” com un motiu de preocupació no només per a Espanya, sinó també per a tota la zona euro i, fins i tot, per als mercats internacionals. Europa és al centre de l'huracà d'una crisi global que afecta la producció del Brasil, la Xina i l'Índia. La visió més simplista és, de moment, la guanyadora: amb els problemes que tenim, cal generar-ne ara un altre? Perquè The Wall Street Journal diferenciava ahir entre el procés escocès –que considera legítim perquè compta amb el vistiplau de Londres i amb un camí legal clar– i el català, que considerava abocat al fracàs pel simple fet que la Constitució espanyola no permet ni el referèndum ni la secessió. En resum: després de publicar a les portades les impressionants fotografies de la manifestació de l'Onze de Setembre, la premsa internacional comença a adonar-se de la magnitud del desafiament que significa el trencament de fronteres a la vella Europa. Els mitjans internacionals, finalment, no silenciaran res del que passi a Catalunya; però no esperem ingènuament que siguin els nostres aliats. Al contrari.

Fem-nos-en a la idea: tindrem el món en contra. La muntanya que tenim al davant és difícil de pujar; però a aquestes altures ja no podem vorejar-la. Per això intento fer inventari de les dificultats que vindran: perquè siguem conscients dels esforços que haurem de fer. No per convèncer ningú de claudicar. Al contrari: totes aquestes dificultats s'esvairan el dia en què en un referèndum els catalans ens pronunciem clarament a favor de constituir un nou Estat. Aquesta consulta democràtica ens donarà la força per a la resta de batalles que vindran. Però anem-nos-hi preparant.