Urnes i projecte comú

Les constitucions i les lleis són sempre limitatives, però aquestes limitacions ens parlen de la legalitat vigent i de les coordenades de la seva gènesi, no sempre dels drets i deures universals de la ciutadania i dels pobles. Sabem que l'actual Constitució espanyola no inclou el dret d'autodeterminació. Això, tanmateix, no vol dir que el poble de Catalunya, com qualsevol altre, no tingui dret a decidir sobre el seu futur, sobre les seves vinculacions o desvinculacions: és una obvietat democràtica. Com resoldre-ho, sinó? Més enllà dels tancs, hi ha alguna altra solució que no siguin les urnes? Quan una constitució queda estreta, cal reformar-la. La democràcia també és això, i no pas “sostenella y no enmendalla”, amb la consegüent petrificació de la norma. Avui la cosa és irrebatible. Cal que el poble confirmi o no mitjançant les urnes, en un referèndum específic, la voluntat de sobirania que una massa de gent sense precedents ha expressat al carrer. Cal donar sortida democràtica a un fenomen d'indubtable transcendència.

Alerta, però, amb els valors que covem: no són admissibles les declaracions d'una representant de l'autodenominada Assemblea Nacional dient que “el govern ha de fer allò que el poble ha dit ben clar al carrer: proclamar la independència”. Així no anem pas bé. Aquesta senyora té suspeses les beceroles democràtiques. No sap que la democràcia va fer-se contra les tiranies que vénen de dalt, però també contra les tiranies que sorgeixen de l'assemblea. Les assemblees són un excel·lent instrument de debat i d'implicació activa en allò que passa. Però una assemblea no és una urna, sinó la seva antítesi. Una urna és aquella fina escletxa a través de la qual valen exactament igual tots i cada un dels vots que hi entren, sense privilegis ni marginacions, amb la cartera plena o sense un ral, amb el “culo di ferro” per aguantar l'assemblea fins a les tantes o amb el cul inquiet que no aguanta gaire estona o potser ni tan sols s'hi asseu. Tots, totes, exactament igual.

Podríem dir que es tracta de la socialització i la sublimació del magnicidi: permet posar fi pacíficament a un mandatari que no convenç mitjançant la participació igual de tothom. No valen les devocions del convent ni l'omertà mafiosa ni la disciplina dels soviets. Només les urnes igualitàries i el mandat del poble que en sorgeix. Tampoc no valen assemblees ni manifestacions, per grans que aquestes siguin. En el cas que ens ocupa, és inexcusable una sola cosa: votar, en resposta a una pregunta precisa i inequívoca.

Sóc dels qui creuen que Catalunya ha fet el tomb, que ha passat l'equador i que les coordenades són noves i vénen determinades per l'afartament insofrible que han produït el menyspreu i les reaccions subjugadores d'un imperi de pacotilla; i per la voluntat de sobirania que això ha desvetllat en el poble de Catalunya. Ja no es conforma amb ser “gos mesell, sinó l'únic senyor” (Espriu): no està disposat a baratar el que és en una relació que el menysté i que li fa tota mena de trampes.

Ara, cal vetllar perquè el sentiment i la festa no derivin en frustració, sinó en voluntat política democràtica i en projecte col·lectiu. Un projecte seriós i amplament majoritari, que no obeeixi als interessos i a les maniobres partidistes de ningú, sinó que respongui als interessos del poble de Catalunya. És a dir, un projecte unitari, amb el qual la immensa majoria pugui identificar-se, com en tots els moments en què, al nostre poble, li ha calgut sumar les seves forces. No serà gens fàcil: totes les derives estan servides. Caldrà més generositat dels uns i més coratge dels altres. Aquestes són les mesures que més han de comptar.