Passaport
Al nen li hem acabat posant Folc. A mi m'agradaven més noms de tota la vida com Ramon o Josep i a la meva dona li agradava més Folc. Però com que som una parella oberta i dialogant, ho vam discutir, ho vam negociar, vam dir ni tu ni jo i al final li hem posat Folc.
No, la veritat és que aquest nom té una intenció política concreta. Segons en Coromines, l'origen d'aquest nom medieval català és el mot protogermànic fulk, que vol dir “batalló de guerrers”. El problema és que d'aquí també en va sorgir Volk, que en alemany vol dir “poble” o “nació” però que a partir del nazisme va quedar tenyit de connotacions ètniques hostils. Com se sap, per evitar aquestes connotacions, a l'Alemanya contemporània s'ha procurat fer una política postnacionalista. El principal teòric d'aquesta política va ser Jürgen Habermas, del qual Aznar va copiar la idea del patriotismo constitucional després que Habermas fes una conferència a Madrid el 1991. D'altra banda, una expressió ben fructífera d'aquest postnacionalisme va ser la instal·lació de Hans Haacke al nou Parlament alemany l'any 2000, on va substituir l'expressió Dem Deutschen Volke (“el poble alemany”) i hi va posar Der Bevölkerung, que vol dir “població” i que era una manera de dir que el Reichstag no representava la nació alemanya sinó simplement la població que vivia al país.
Però l'altra opció per evitar les connotacions ètniques del nacionalisme és, és clar, la nostra, que proposem la nació com una militància, com un anhel de llibertat i ara com la tasca de construir un estat propi. A Alemanya sembla que l'estat postnacional els funciona, però a Espanya ja se sap que només ha generat centralisme, una constitució sacralitzada i un rei rònec. Contra això, nosaltres hi oposem un batalló de guerrers que no vessem ni una gota de sang, sinó que ens manifestem alegrement, i treballem amb il·lusió per fer una cosa nova, i seguim el nostre president quan aquest fa el pas endavant, i, com diu Rubert de Ventós, no volem la imaginació al poder com el 68, sinó que el que volem és la realitat al poder, i l'energia de cadascú ens fa créixer a tots de la mateixa manera que la llet de la mare alimenta el fill, que fa feredat de veure que creix tan ràpidament.
Com que creix tan ràpidament, ens va estranyar que la foto per al seu passaport americà sigui vàlida fins als cinc anys. La foto la hi vam haver d'anar a fer a l'oficina de correus d'aquí a Indiana. Per fer-la, el senyor de l'oficina va sortir de darrere el taulell i va estendre una manta blanca a terra perquè hi poséssim el nen i ell pogués retratar-lo des de sobre. El problema va ser que havíem d'aconseguir que el nen mirés a la càmera amb els ulls oberts però sense aguantar-li el cap amb les mans, perquè a la foto només hi podia sortir la seva cara. No hi havia manera. Quan ell obria els ulls, llavors girava la cara; quan jo li deixava anar el cap, llavors tancava els ulls; quan ja estava a punt, la càmera s'havia desenfocat. Tota la gent de la cua estava pendent del nen. Un moment. Ara. No, ara ha sortit una mica tombat. Ara. No, ara ha sortit un tros de mà teva. Ara. Aquesta ha quedat torta. Ai, ara en lloc de guardar la foto l'he esborrada. Tornem-hi un altre cop. Quan al cap d'una bona estona ho vam aconseguir, tots a l'oficina vam sospirar alleugerits.
No sé com serà el dia que ens anem a fer el passaport català. Segurament nosaltres estarem molt il·lusionats i, en canvi, en Folc no en farà gaire cas. Per això com a mínim al seu nom hi quedarà la traça que un dia va existir un batalló de guerrers pacífics que van aconseguir que l'únic maldecap de fer el passaport fos que la foto sortís ben enquadrada.
