Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Temptació de modernitat dels moldaus al cibercafè

Qui recorda aquests versos?: «Sóc jo un altre cop, Picasso / T'he fet un truc, i sóc ben plantat / Però que sàpigues, no et demano res.» Potser sonarien més en versió original: «Sunt iarasi eu, Picasso / Ti-am dat beep, si sunt voinic / Dar sa stii nu-ti cer nimic.» És l'èxit internacional, i efímer, del grup O-Zone, ara per ara el producte d'exportació més famós de Moldàvia. D'entre tots els països que van sorgir de la desintegració de la Unió Soviètica, Moldàvia és un dels més discrets. Aclofat entre Romania i Ucraïna és, en principi, un país de llengua romanesa, el qual romanès és parlat amb un deix particular que, diuen, fa somriure els romanesos de pedra picada... Amb un règim parlamentari encara no ben bé consolidat, Moldàvia coneix una crisi econòmica endèmica i ni tan sols el context avui dia prou desastrós del continent europeu impedeix una part de la població de somiar l'adhesió d'aquest país a la Unió Europea. Moldàvia, doncs, té el romanès com a única llengua oficial però una part important de la població parla rus. De fet, si més no a la capital del país, Chisinau, sembla que les dues llengües siguin imbricades a tal punt que es poden sentir converses bilingües en què, a vegades, no se sap gaire clarament quina de les dues llengües parla cada interlocutor. Alguns polítics comencen fins i tot a evitar el romanès, com si fos evident que l'acatament de la llengua russa proporcionés avantatges electorals...

Aquest país és, de fet, el punt més occidental de la penetració de la llengua russa a Europa i aquesta situació podria ser vista com bastant emblemàtica de la voluntat sempre renaixent d'una forma d'imperialisme rus. Del nord al sud de l'Europa, entre la mar Bàltica i la mar Negra, existeix una zona més o més clara en què impera una certa permeabilitat a la llengua russa. Estònia, Letònia, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia són països que havien constituït les marques de l'imperi rus i soviètic i, avui, la diplomàcia de Moscou treballa perquè la llengua russa no perdi el seu lloc històric en aquesta franja a vegades prou ampla. La majoria de russos tendeixen a viure la seva llengua com una llengua imperial –no són els únics al món en aquest cas, és clar–, com una llengua amb força centrífuga que s'expandeix necessàriament cap enfora i, doncs, penetra, o colonitza, els països més propers. En el cas rus, aquest fenomen d'imperialisme és enfortit pel fet que de debò va existir aquest imperi, avui engrunat però sempre somiat com a possible ideal geopolític, entre pragmatisme i romanticisme.

Pel que fa als quatre milions de moldaus, coneixen també una certa pressió del costat romanès, tot i que el 1994 un noranta-cinc per cent de la població va votar contra una unió política amb Romania, però el rus, allà, sembla representar una certa modernitat, potser superficial: per als adolescents, un ordinador amb caràcters ciríl·lics sembla tenir un al·licient superior als que tan solament disposen dels clàssics teclats qwerty... Els veïns més grossos, a vegades, semblen més atractius que els veïns més petits, encara que siguin veïns que hagin donat proves desagradables d'una certa tendència invasiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.