Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Anar i venir entre Montenegro i aquí

Un dia, vaig conèixer un montenegrí. No és gaire fàcil conèixer un montenegrí, perquè són més aviat poc nombrosos, sis-cents mil i escaig, allà, entre Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Kosovo, Albània i el mar Adriàtic. A les envistes d'Itàlia, doncs, i per això el país, tot i ser eslau, té un nom d'origen venecià, que testimonia d'antigues vicissituds. No fa gaires anys, al Montenegro parlaven serbocroat però, avui, parlen montenegrí. També parlaven serbocroat a països veïns, països en què, avui, parlen el croat, el bosnià i el serbi, respectivament. Es tracta, clarament, d'un cas de divisió política d'una mateixa llengua, que dóna naixença a llengües artificialment diferents. Els lingüistes les anomenen llengües ausbau –de l'alemany ausbausprache, «llengua per elaboració»–. El fet que hi hagi una intercomprensió total entre, per exemple, un montenegrí i un serbi, no impedeix que la voluntat política de considerar la llengua comuna com a llengües distintes vagi creant la consciència que montenegrins i serbis no parlen igual. La diferència és més fàcil d'establir, si més no visualment, entre el croat i el serbi, ja que la primera llengua utilitza l'alfabet llatí i la segona, el ciríl·lic. El montenegrí, com ho precisa la Constitució del país, pot ser escrit amb els dos sistemes indistintament.

Aquestes separacions polítiques induïdes en una llengua única poden arribar, doncs, a crear llengües efectivament diferents. Devia ser el cas, en una certa època de la nostra història, del català i l'occità, tot i que de res no serveixen les especulacions ucròniques sobre el que hauria passat si Pere Ir no hagués estat abatut per una llança francesa a la batalla de Muret, el 1213. I no cal tapar-se els ulls: aquest tipus de divisió és també activament promoguda per una part de la societat i de la classe política valenciana, amb la complicitat activa d'acadèmics de pa sucat amb vinagre i, és clar i com sempre, del poder espanyol. Malgrat el que puguin dir tant els catalans com una part dels valencians i els universitaris d'arreu del món, el valencià pot acabar sent considerat com una llengua plenament diferenciada del català. Perquè la sociolingüística pot ser una manera de continuar la guerra amb d'altres mitjans.

Ja veig, però, que he perdut el fil inicialment eslau d'aquesta crònica. Deia, abans d'interrompre'm a mi mateix, que un dia vaig conèixer un montenegrí. Era un jove professor de francès de vacances a Perpinyà, que tenia una clara vocació europeista i s'entusiasmava per la possibilitat que sorgissin d'altres independències al nostre continent. Pensant que podria ser útil, li vaig preguntar com ho havien fet al Montenegrí per guanyar un referèndum d'independència que presentava bastants dificultats, ja que una part de la població se sentia plenament sèrbia. Va explicar-me els consells que els havia donat un professor d'universitat, quan ell era un estudiant que militava amb més il·lusió que mètode. Intentaré citar-lo com més fidelment millor: «Ens va dir: primer, no perdeu el temps intentant discutir amb aquells que sabeu del cert que mai no votaran per la independència, excepte si la discussió té testimonis que poden, ells, ser convençuts tant pels vostres arguments com per la falta d'arguments dels altres. I ens va dir també: no intenteu fer grans operacions per convertir multituds, feu-ho d'un en un, a la vostra escala. Mireu: si cada persona convençuda convenç una sola persona indecisa, només una, ja tindrem la majoria absoluta...» I així va ser. I fet i fet, tot i havent tornat al fil eslau, m'adono que no m'he mogut de casa nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.