La llei suprema

El socialista José Bono s'escudava ahir, en una entrevista en aquest diari, en el respecte i la necessitat d'acatar la Constitució per contrarestar qualsevol de les futures vies per la independència de Catalunya, malgrat que aquestes estiguin avalades per una àmplia majoria democràtica. Venia a dir: tot és possible, però supeditat sempre a les possibilitats legals de l'actual Constitució Espanyola o a possibles modificacions que s'hi facin. O, el que és el mateix i que tots sabem: qualsevol camí que Catalunya intenti per la via constitucional espanyola és un carreró sense sortida. Ja es va veure com va acabar de cisellat l'Estatut. Els dos grans partits espanyols no cediran mai en res que suposi permetre que Catalunya estigui en un nivell superior a les altres comunitats autònomes, ni en finançament, ni en altres competències que permetin dotar-la d'estructures similars a les d'un estat. En l'Estatut del 2006 hi havia alguna escletxa en aquest sentit i el PP i, sobretot, el PSOE, la van tancar ràpidament. Per això ara som aquí i per això i per tot plegat hem emprès el camí que hem emprès. Un camí cap a la llibertat i sense retorn. I lluny d'una constitució amb aires de cotilla.