Lerrouxisme

En mig de l'espectacle imponent que ens representa el Parlament de Catalunya, en mig del Dragon Khan que se'ns endú amunt i avall pel camí de les emocions, en mig d'aquest corrent de no saben ben bé què que ens recorre la ment i ens penetra sense permís al fons dels sentiments, en mig de la impensable invasió de la capital de Catalunya per part de ciutadans vinguts d'arreu del nostre país, després de la sorpresa que ens va oferir la reacció del president Artur Mas, moguda ben segur pel pensament controlat però també per l'encomanadissa sensació de poble unit que dominava aquella tarda de la Diada, en mig del sobtat rostre nou d'aquest personatge d'aire flegmàtic que ens vam trobar manifestant –proclamant– a ple Madrid que Catalunya encetava un altre camí, després de les paraules d'aquest alter ego del president de la Generalitat de Catalunya que ens ha dut, de cop, sense solució de continuïtat, a unes eleccions que han de cridar el poble a exercir el dret d'autodeterminació, en mig de la sessió que avui vivim entorn d'una resolució que ajunta parlamentaris i grups parlamentaris més enllà de diferències per a deixar constància de l'acord pres per la darrera sessió d'aquesta escapçada legislatura. Doncs, al mig d'aquests joia continguda i respectuosa del poble català i els seus mandataris, ha aparegut com un malson sibil·lí: el dimoni del lerrouxisme.

Ara, avui, hem esclarit dues grans incògnites que s'alçaven davant del nostre desig creixent de ser un poble lliure. Una: saber si s'aprovava una consulta popular sobre el futur nacional de Catalunya. L'altra: saber en què consistiria l'argument d'atac dels grups contraris a la consulta. L'acord, votat a favor per gairebé dos terços de l'hemicicle, assegura el referèndum. I l'atac no ha significat cap sorpresa, ja que la intenció del PP i Ciudadanos consisteix a utilitzar la por vers el poble català format per aquelles persones que van venir a viure i treballar amb nosaltres, foragitats dels seus llocs d'origen per la injusta situació de latifundisme que estructurava als anys cinquanta i seixanta l'Espanya. Utilitzarà, com ja ha fet avui a la cambra del Parlament català, l'ombra d'una pretesa divisió que separa d'un costat els catalans “de tota la vida” d'aquells altres catalans arribats aquí per a treballar-hi amb el seu esforç i el seu coratge al costat de milers de treballadors, que els veien arribar i que aviat tenien al seu costat, i alçaven junts un país de mica en mica, amb la solidaritat que ajunta sempre el món del treball per damunt de cap diferència de llengua o de procedència.

S'ha vist clar quina serà l'estratègia: esforçar-se per a dividir la comunitat catalana en dos pretesos fronts, amb un argument fal·laç venut amb la més clara demagògia. Esforçar-se per a dir, gairebé proclamar, que aquesta pau i tranquil·litat guanyada per tots aquells homes i dones que vivim, treballem, pensem i ens movem sota el mateix cel, desapareixerà per sempre més, per a obrir una rasa insuperable, la d'aquells que tenen el castellà com a llengua mare i els que hi tenen el català. Aquest conegut mètode, el de fer alçar uns ciutadans vinguts de fora de Catalunya contra els ciutadans aferrissats aquí des dels segles, utilitzat per l'important polític espanyol Alejandro Lerroux, que, a inicis del segle passat, es va introduir dins els moviments obrers d'una Barcelona en efervescència de creixement industrial tot confonent voluntàriament “classes treballadores” amb persones immigrades de llengua castellana i “classes burgeses” amb persones catalanes, va alçar un conflicte que pretenia convertir en l'enemic no només la burgesia catalana –sovint de parla castellana, no ho oblidem– sinó els homes i dones dels obradors senzills, fusters, ferrers, llauners, brocanters i fins i tot els homes i dones que treballaven la terra. La tàctica, de to Olivares, no va tenir gaire èxit, però el nom lerrouxisme va fer fortuna i s'ha alçat, avui, al nostre Parlament.

Efectivament, els senyors del PP i els Ciudadanos han parodiat aquell antic esgarriacries amb to solemne i discurs dolgut. Han iniciat el mètode que pot realment dividir els catalans. El mètode de la por utilitzat especialment de cara als possibles votants menys informats. Fins i tot, a la intervenció de Rocío Martínez Sampere s'hi ha infiltrat una lleu pinzellada d'aquesta tàctica llaminera. L'argument lerrouxista es basa en un anacronisme. Els catalans d'ara mateix, se sentin o no espanyols, conviuen junts tot construint un poble, cosa que els fa immunes a segons quines males arts.

Tant se val, però, que hi estiguem alerta.