Un poble a la deriva

L'altre dia, un amic capellà, famós pel seu optimisme, em va preguntar, de cop i volta, com veia el panorama actual de l'Església. “Malament, li vaig dir sense embuts, no crec que pugui anar pitjor.” I ell, amb un somriure beatífic, em contestà: “És clar que sí, home, és clar que sí...” Si tu ho dius, vaig pensar, segur que m'he quedat curt. Els capellans sempre ens quedem curts. Les coses van pitjor del que sembla. Però ens agrada pensar que no és així. Això ens converteix en conservadors. Sense preguntar-nos què és el que conservem, perquè ja sabem la resposta: conservem tot el que el Concili va desestimar. I que ha retornat sense demanar permís a ningú que no sigui la jerarquia. Ni capellans ni fidels. Ni col·legialitat ni coresponsabilitat. Centralisme pur i dur. Control i censura. Ni diàleg ni pluralisme. Fa la impressió que el papat ho és tot. El Vaticà és avui una dictadura teocràtica. Un fals estat. Un estat sense nació. Al revés de Catalunya. Amb una diferència que ens hauria d'avergonyir. Catalunya es prepara pel referèndum sobre la seva sobirania. Volem o no ser un estat? La resposta la sabrem per les urnes.

Nosaltres, en canvi, som incapaços de fer-nos la mateixa pregunta, però al revés: volem de debò que el Vaticà sigui l'estat del poble de Déu? ¿Volem una Església presidida per un cap d'estat? ¿Trobem normal que el Vaticà nomeni amb la seva sola autoritat els 4.000 bisbes que hi ha repartits pel món? Aquesta demostració de poder centralitzat, ¿no és la negació mateixa del Vaticà II? Si tots els homes som iguals en dret i en dignitat, ¿quin sentit té el poder jeràrquic, que no sigui domini? ¿Hi ha algun domini que sigui sant o simplement saludable? ¿I què direm de la jerarquia absoluta que exhibeix el papa? ¿Contribueix a fer creïble el que realment és i hauria de ser: el servidor dels servidors de Déu? ¿Segur que estem al servei de Déu i no del papa? Són moltes preguntes, ho sé, però es poden resumir en una o dues d'indispensables per saber si l'Església que tenim és la que volem. Nosaltres, els que som Església, som un estat sense nació. Un poble a la deriva. Aquesta situació demana a crits un referèndum. Manquen els crits.