Un pam de cinta que creix

Quan arribo a casa, me'n dono una mica vergonya. Resulta que vaig plegar la meva senyera de la Diada, d'esma, uns parell de dies després de l'onze, com havia fet sempre. Però els meus veïns, conscients del moment històric que vivim, l'han deixada ben visible a tot arreu. I això al meu carrer, i a la ciutat, i a tants i tants carreres i ciutats del país. Em sento una mica ridícul. No sé si és el moment de rectificar a misses dites. La senyera.

Sabeu? La meva primera senyera –uns centímetres de cinta que em feren de punt de llibre a segon o tercer de batxillerat– la vaig comprar a Ca les Capses, una sorprenent merceria que feia cantonada entre la Rambla i l'Argenteria de la qual un dia podem parlar. Algú m'havia dit que en venien i, armat d'un valor que no sé d'on treia, vaig gosar demanar un pam de bandera catalana. Resposta contundent: “no en tenim”. I mala cara. Pocs dies després, més ben informat, tornava a entrar i ja sabia demanar cinta regional. De cinta regional, en tenien. Probablement en podien vendre per ornamentar vestits floklòrics de pubilles i fadrins dels Coros y Danzas de la Sección Femenina o per guarnir alguna geganta de la processó de Corpus. El franquisme era molt amatent a les coses regionals ben administrades. El franquisme estimava molt les coses catalanes –llevat de les institucions, la llengua, la cultura i altres petiteses perilloses que calia reprimir i castigar. S'ha d'entendre: en aquells temps tan complexos, planava sobre la societat catalana l'ombra aclaparadora de la conjura rojo-separatista i del contuberni judeomasónico, eradicats amb fermesa de carnisser i finesa de cirurgià pels homes i dones del sagrat Movimiento Nacional. Probablement, la primera bandera catalana desplegada al vent, de mida normal, la vaig veure voleiant al cim del Castellet de Perpinyà uns quants anys després. Les coses són com són.

Veure, haver pogut veure, la meva ciutat engalanada festivament de senyeres, des de dies abans de la Diada fins ara mateix, emmarcant un procés ferm de redreçament nacional que vivim amb il·lusió i esperança, m'omple d'orgull i de satisfacció. Potser fins avui no havia entès el significat profund d'aquell petit gest infantil dels anys quaranta. El díscol alumne de Can Coquart que entra a Ca les Capses i demana com aquell que res un pam de bandera catalana a la pobra dependenta espantada, posava sense saber-ho un granet de sorra que, molts anys més tard, ves per on, sumat a d'altres milions de grans de sorra, alguns tan petits com el meu, d'altres molt més feixucs i consistents, han acabat conformant aquest penyal de país emergent que alguns no acaben d'entendre.

Al meu cor, encara que no el mostri, hi penja per sempre el meu pam de bandera.