Irlanda

La història de la independència d'Irlanda és llarga. S'inicia de fet amb la fam de 1846, que es genera com a conseqüència de la plaga de la patata, que causa un milió de morts. Els propietaris rurals, molts d'ells protestants –Irlanda és profundament catòlica–, se n'inhibeixen i el govern del Regne Unit ignora el problema. Això fa germinar la revolta en la població, que sempre s'havia sentit part de l'Imperi i que constata que aquest l'oblida i explota en períodes de dificultat. Aquesta circumstància dóna força al sentiment nacional, que creix progressivament i acaba en una revolució armada que fa crisi a Dublín la Pasqua de 1916 i en una emigració forçada per la misèria i la dificultat, majoritàriament als EUA. Avui viuen més irlandesos fora d'Irlanda que a la República. La Gran Guerra promou la recerca dels independentistes d'ajuda militar a Alemanya, en  guerra amb el Regne Unit, a través de la colònia Irlandesa als EUA i l'ambaixada del Reich a Washington. S'envien armes des d'Alemanya per al cos de voluntaris irlandesos que lluiten per la independència. L'abril de 1916 el vapor Aud, que en transporta un carregament important, és interceptat  a la costa de Kerry i enfonsat per un creuer de la Royal Navy dies abans de la revolta a Dublín en què la IRB, Irish Revolutionary Brotherhood, captura una part de la ciutat i manté una lluita armada que provoca 450 morts i 2.600 ferits. Els revolucionaris són vençuts i jutjats per alta traïció, 15 són condemnats a mort.

Acabada la gran guerra, el 1918 el govern britànic intenta trobar una solució al conflicte, que ha generat actes de terrorisme i repressió dels independentistes, però que ha donat a Irlanda un govern propi controlat per una àmplia majoria del partit  nacionalista Sinn Féin –“nosaltres sols”, en gaèlic– i un nivell d'autonomia  extens. Es tracta de trobar un encaix d'Irlanda dins la Commonwealth sota un estatus de dominion. S'hauria d'acceptar per part d'Irlanda la integració dins la corona i la cessió de la sobirania militar i de política exterior, però l'acord no és fàcil, la lluita armada ha estat sagnant i uns no volen cedir en el que consideren que és una traïció al seus morts i els altres, en el que és la innegociable pertinença a l'Imperi.

Entre el 20 de juliol i el 30 de Setembre de 1921 s'intercanvien divuit cartes entre el primer ministre del Regne Unit, David Lloyd George, i el cap del govern irlandès, Eamon de Valera, amb l'objectiu de fixar les precondicions d'una conferència de la qual surti l'acord. Es discuteix l'estatus de les parts, si és o no una negociació entre iguals, i les condicions, considerades pels britànics innegociables.

La primera carta de Lloyd George fixa les condicions de la pertinença d'Irlanda a la Commonwealth: acceptació de la sobirania britànica; bases a Irlanda per a la Royal Navy i Royal Air Force –no es fa referència a l'exèrcit i la policia, que estarien sota l'autoritat del govern i el Parlament irlandès, el Dáil Éireann–; acceptació per part d'Irlanda de part del deute britànic, el volum del qual seria definit per arbitratge internacional. A banda d'aquests límits, “el poble irlandès tindrà absoluta autonomia en finances i impostos, però s'evitaran les guerres comercials que tan negatives han estat per a les nostres economies”.

La resposta de De Valera és igualment clara: l'autonomia sota un estatus de dominion de què gaudeixen el Canadà, Austràlia o Àfrica del Sud no es deriva de tractats entre les parts o de drets mútuament i públicament reconeguts, sinó de les immenses distàncies que els separen de Londres. Irlanda requereix que la Commonwealth li reconegui el dret a la secessió, que la negociació sigui entre iguals i que l'organització política d'Irlanda del Nord sigui definida per la voluntat majoritària del poble irlandès. Dies després la resposta britànica és contundent: Irlanda ha d'acceptar formar part de l'imperi i ser súbdita del rei, la resta de qüestions es poden discutir al si de la conferència. “No podem trair el mandat del nostre poble rebut a través del Dáil Éireann, que refusa tota negociació que no accepti, com a punt de partida, l'absoluta independència d'Irlanda”, és la resposta de Eamon de Valera.

La carta del Primer Ministre dies després cita el discurs del president Lincoln just abans de l'inici de la guerra civil als EUA “No podem físicament separar-nos. No podem eliminar els nostres respectius vincles ni construir un mur entre nosaltres […]. És, per tant, impossible fer més profitosa i beneficiosa la nostra interrelació una vegada separats que ara que estem junts [...]. Suposem que anem a la guerra; no podrem fer-la sempre, i quan, amb grans pèrdues per les dues bandes, la guerra acabi, l'eterna qüestió tornarà a sorgir entre nosaltres: com estem millor?”

El que sembla una discussió insoluble s'acaba quan el primer ministre accepta que els representants d'Irlanda negociïn sota el mandat i l'autoritat que els atorga el seu poble. Lloyd George i De Valera saben que cal negociar i les converses comencen formalment a Londres dies després. Les cartes, publicades fa uns anys, són una mostra difícil d'igualar d'elegància, matisos, intel·ligència i dura dialèctica. Mai cap dels corresponents afirma res derivat directament de la resposta rebuda del seu oponent, dóna sempre una rèplica condicionada a l'afirmació que creu entendre, la qual cosa permet matisar el que diu si el seu oponent afirma després no haver dit el que l'altre havia entès. Les afirmacions més dures es fan sempre basant-se en el mandat rebut o la representació que s'ostenta, és a dir, a l'impossibilitat de cedir a causa d'obligacions superiors.

Tot paral·lelisme de fets és injust perquè no hi ha mai circumstàncies i condicions de contorn idèntiques, però és sorprenent que el major imperi de l'època i un país petit i empobrit amb un passat immediat de guerra poguessin discutir entre ells i acordar en un marc ampli i poc condicionat, i que noranta anys després aquest diàleg es reprodueixi en circumstàncies radicalment diferents quan una part afirma que res es pot discutir perquè va contra la llei. És perquè això és tan absurd i tan contrari als interessos de les parts que el diàleg entre Catalunya i Espanya ha de millorar, les bases actuals no tenen lògica ni resulten convenients per a ningú, ni tan sols per al que practica la desqualificació i l'amenaça.