El discret encant de l'unionisme
La Diada de 2012 ha estat històrica. Caldrà valorar-la, en tot cas, en funció de les conseqüències ulteriors. El que es pot dir és que fou més àmplia i contundent que la de 1977. Ambdues comparteixen una conjuntura social i econòmica complicada, més difícil encara la dels setanta, amb soroll de sabres, i un entorn de cops militars i violència política. I malgrat això, aquella determinació de fa trenta-cinc anys permeté la restauració ràpida de l'autonomia en divuit dies, i el retorn del seu president de l'exili al cap de cinc setmanes, un any abans de la Constitució i en un ambient en què la ultradreta practicava el terrorisme des de la impunitat policial. En la Diada recent, en canvi, hem assistit a l'ocupació de la centralitat política per part de l'independentisme. O potser fóra més acurat parlar d'una mobilització plural i complexa en demanda d'un canvi d'època, de paradigma, de règim... allò que la capçalera resumia com a “nou estat”.
És obvi que, passada la fase psicològica de la negació del problema, exhibida entre la classe periodística madrilenya, assistirem a un intent de reacció. La tàctica previsible, més enllà del recurs a la por, serà jugar la carta de la divisió, ja assajada durant els setanta i practicada actualment per algunes forces polítiques dedicades amb entusiasme al lerrouxisme pijo. Segons el guió preestablert, es tractarà de generar animadversió al projecte independentista entre la població catalana amb orígens de fora del Principat. No ho tindran fàcil. No només per l'aposta col·lectiva d'una Catalunya inclusiva. Hi ha altres factors més de fons, que han fet fracassar els reiterats intents de dividir el nostre país, i que evidencien la miopia política que ha portat bona part de la societat espanyola a la perplexitat actual.
“Catalunya és Espanya” és el mantra repetit per conjurar els fantasmes de la secessió. Potser no és del tot desencertat. En certa mesura, Catalunya representa el que queda de l'Espanya republicana. Una societat urbana moderna, i com recordava l'antic corresponsal Gilles Tremlett, ferotgement antifranquista. Per tant, un país que ha funcionat com un espai de llibertat i refugi on bona part de l'emigració econòmica, cal no oblidar-ho, encobria un exili polític. Societats com la dels latifundis andalusos, radiografiades a finals dels seixanta per Joan Martínez Alier, es fonamentaven en la brutalitat de les relacions econòmiques i socials. Bona part de la motivació que omplí el cinturó vermell barceloní provenia de la necessitat d'escapar del caciquisme i del control polític i ideològic de l'Espanya negra. Els “altres” catalans van incorporar-se en peu d'igualtat amb la resta d'habitants de la nació, no només per una qüestió material, sinó perquè l'esperit igualitari, assembleari, respectuós amb la individualitat i un punt llibertari de la societat catalana permetia trencar amb l'antic ordre feudal que encara avui, soterradament, persisteix en massa indrets de la Península.
El desig d'independència de Catalunya certifica el fracàs de la Transició espanyola. Aquest pacte per assolir la democràcia es fonamentà en, com deia l'enyorat Vázquez Montalbán, en una correlació de febleses. Tanmateix, l'única condició realment complerta ha estat el de l'escrupolós respecte als privilegis franquistes; de l'aristocràcia dominant, d'una banca predadora, d'un empresariat especulatiu, d'un alt funcionariat insensible i incompetent, d'una Conferència Episcopal Espanyola retrògrada. Enfront d'això, i a fi de participar en la gestió del poder, els PSOE hipotecà els seus principis socialdemòcrates a Suresnes. En comptes de fer polítiques de benestar, organitzà un estat assistencial precari; en comptes d'una reforma agrària, engegà un PER que impedia trencar amb les antigues relacions de cacic, amb la qual cosa propicià el manteniment d'una mentalitat dependent i susceptible, que feia servir l'anticatalanisme com ritual per exorcitzar la pròpia impotència. Passats els anys, la recomposició d'una dreta provinent del franquisme i mentalitat d'antic règim, deixà anar els seus complexos, i amb l'arrogància dels nou-rics, recompongué el seu pensament i la seva acció autoritaris, intolerants i, pel que fa a la qüestió nacional, deixà anar una irada andanada de monoteisme identitari. Qualsevol qui no cregués en la nació espanyola, única i indivisible, rebia tracte d'heretge.
Els catalans, més enllà dels cognoms, tenim tendència a abusar de la memòria. Ens agrada la història, i tenim present la pròpia biografia. He sentit dir a més d'un català d'origen extremeny, que quan veu l'Esperanza Aguirre no pot deixar de pensar en la marquesa de Los santos inocentes. Molts dels qui, els estius, tornen religiosament al poble, experimenten un cert xoc cultural, i resten incòmodes davant una actitud política d'una dreta incapaç d'oferir altra cosa que pals sense pastanagues. Les elits hispàniques, que neguen el problema català, que es mostren indiferents davant el patiment de milions d'espanyols, representen un anacronisme sociològic, com ho eren els junkers prussians o l'aristocràcia tsarista. Molts catalans encara no han pogut desenterrar els avantpassats llençats a fosses anònimes. La força de l'independentisme català rau precisament en el fet que l'alternativa és un espanyolisme que, si més no en l'experiència recent, no resulta precisament seductor.
L'essencial per assolir l'èxit d'una nova república catalana és bastir un estat on tothom es pugui sentir còmode. Anar muntant un futur atractiu per a tothom. I fer que qualsevol individu que comparteix identitats també sigui conscient que la Catalunya del segle XXI esdevingui alhora el tros de república espanyola que esclafaren ahir els qui avui ens blasmen.
