Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

«Victus» i la relativitat lingüística

Quan Albert Sánchez Piñol va anunciar que havia escrit la seva darrera novel·la en espanyol, va néixer una comprensible polèmica, la qual revifarà molt, segurament, quan el llibre serà publicat. D'entrada, vull dir que Sánchez Piñol hauria pogut refusar de justificar aquest canvi de llengua, ja que, òbviament, qualsevol persona és lliure d'escriure en qualsevol llengua. Va voler explicar, però, aquest canvi –i en els mesos que seguiran la publicació de Victus, tindrà moltes altres ocasions de precisar-ne les raons. Així, en una entrevista a Vilaweb, va dir: «En la creació hi ha factors irracionals que no controles, i la cosa va per aquí (...) Aquesta novel·la, la vaig començar en català. Però no em sortia, era molt frustrant. Quan n'havia escrit un centenar de pàgines i veia que no funcionava, la vaig aparcar. Un dia, no em demanis per què, vaig provar d'escriure'n la primera pàgina en castellà i ja no vaig parar». Els «factors irracionals» són un element bàsic de la creació literària i poden dur qualsevol creador que accepti seguir-los –i en principi no hi ha manera de negar-s'hi– cap a camins i viaranys de debò insospitats. Així doncs, cal respectar el dret inalienable d'un escriptor de canviar de llengua sense posar en dubte a priori la seva honestedat intel·lectual o el seu rigor moral.

Ara bé, davant d'aquest viratge lingüístic, el comprador, el lector i el ciutadà (reunits o no en una mateixa persona) tenen el dret també inalienable de sentir-se decebuts. Un canvi de llengua no és mai un canvi innocu i les repercussions afectives, morals i intel·lectuals d'aquest canvi poden ser importants. O podrien no ser-ho? El que més em preocupa del canvi de llengua de Sánchez Piñol és que, probablement a desgrat seu, enforteix un moviment de relativització social dels usos lingüístics. Ja fa alguns anys, per exemple, que s'ha fet complicat saber si alguna novel·la guanyadora d'algun premi literari important en llengua catalana ha estat escrita en català o si no és una traducció més o menys simultània de l'espanyol. I no sembla que importi gaire a uns quants lectors que compren a ulls clucs aquestes novel·les premiades. És un efecte pervers del bilingüisme oficial: un anar i venir d'una llengua a l'altra com si no fos més important que de canviar de vorera segons si fa ombra o si fa sol, un qui dia passa llengua empeny, un malabarisme ordinari entre català i espanyol que acaba creant confusions d'abast extraordinari.

Així, per exemple, em terroritza la capacitat d'alguns comerciants de començar una frase en una llengua i d'acabar-la en l'altra, com si mentre parlessin haguessin oblidat en quina llengua jo m'he adreçat a ells. Tinc la impressió que per una part de la població de Catalunya català i espanyol són equiparables, intercanviables, barrejables, com es poden equiparar, intercanviar o barrejar peces de roba. Amb un grau més alt de l'una o de l'altra, segons la moda o l'estació, segons la mandra o la inspiració del moment. Com si voler diferenciar català i espanyol no tingués més importància que la pintoresca i inofensiva rivalitat entre fans dels Beatles i dels Rolling Stones. I tu, prefereixes els Manel o els Amics de les Arts? Ets de Facebook o Twitter? Astèrix o Tintín? Vi negre o cervesa? Aquesta relativitat és d'una natura molt diferent en el camp lingüístic: una de les llengües s'hi juga la vida. Per això el bilingüisme oficial, que pot semblar a priori una solució tan igualitària, es transforma de mica en mica en una trampa mortal per la llengua que no és llengua d'estat. Per això, doncs, la llengua catalana necessita imperativament un estat que l'empari i la promogui. No tinc cap dubte que Albert Sánchez Piñol deu haver reflexionat sobre aquest tema, i que té coses apassionants a dir-ne.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.