Apunts de sentit comú

L'avançament electoral a Catalunya amb una clara proposta plebiscitària sobre el dret a decidir i amb el rerefons de la creació d'un estat propi dins del marc de la Unió Europea (UE) ha aixecat polseguera en els cercles polítics de Madrid i en l'entorn del PP. La reacció ha estat apel·lar a la política de la por i les amenaces –un referèndum d'autodeterminació és il·legal perquè no s'ajusta a l'estat de dret; una Catalunya independent quedaria fora de la UE i de l'euro i s'enfonsaria en la misèria; Espanya vetaria la seva entrada–. No sóc jurista, però voldria aportar algunes reflexions des del sentit comú i més enllà del que hom pensi sobre la conveniència o la no-conveniència d'optar per la independència de Catalunya.

1. En cas de produir-se la independència de Catalunya estaríem davant d'un procés nou, sense precedents històrics recents equivalents a Europa. Ni el col·lapse de l'imperi soviètic, ni la implosió de Iugoslàvia són un marc de referència vàlid ja que en tots dos casos es tracta d'una transició des de sistemes autoritaris a noves formes d'organització política que comporten l'aparició de nous estats.

2. Tampoc les successives ampliacions de la comunitat europea són un precedent rellevant ja que en tots els casos suposaven una ampliació de fronteres i un increment demogràfic i econòmic de la UE, d'ací la necessitat de comptar amb el vistiplau previ dels països que ja en formaven part abans de l'ampliació. En el cas de Catalunya la UE no es veu modificada ni en les seves fronteres, ni en el seu pes demogràfic i econòmic. En tot cas, la modificació és interna, desapareix un estat –l'Espanya que en resultaria no seria la mateixa que va ingressar el 1986 ni en fronteres, població i economia, ni en la ponderació del vot que li correspon dins del conjunt de la UE– i en sorgirien dos de nous. D'altra banda, els ciutadans de Catalunya ja són dins de la UE i compleixen tots els requisits exigits als seus ciutadans. De la mateixa manera, el nou estat català assumiria de forma automàtica els acords i tractats precedents de la Unió o no tindria dret a formar-ne part. D'ací que una possibilitat és que Brussel·les decidís que es tracta d'una qüestió interna que han de resoldre les parts implicades garantint els principis de negociació, diàleg i un respecte escrupolós per les formes i els valors democràtics. Ras i curt, ni la secessió pot ser fruit d'una acció violenta, ni l'oposició a la secessió pot recórrer a l'ús de la força militar.

3. No hi ha Estat de dret sense sistema democràtic, però, alhora, no hi ha sistema democràtic sense estat de dret. Aquesta aparent tautologia amaga, però, una jerarquització que cal tenir en compte en tot procés de separació política: l'estat de dret emana dels valors democràtics, l'exercici dels quals –el dret a decidir dels ciutadans– és previ i és, al mateix temps, el fonament de l'estat de dret. En conseqüència, l'estat de dret garanteix l'exercici de la democràcia però no la substitueix, és a dir, que l'ordre democràtic i la seva articulació legal no es poden usar per impedir l'exercici de la democràcia.

4. Dues consideracions finals: el dret d'elegir entre diverses opcions no pot ser objecte de coaccions, ni es pot exercir en un marc de violència institucional; les opcions presents en el procés d'elecció han de respectar els drets humans i les llibertats bàsiques. En altres paraules, no es pot fer servir el sistema democràtic per posar fi a la democràcia com va succeir a la república de Weimar el 1933 i com succeeix encara en alguns països. És obvi que aquestes dues darreres consideracions són inconcebibles i no es poden donar a l'Europa del segle XXI.