Breu catàleg de dubtes irlandesos

Fa poc, un polític unionista d'Irlanda del Nord va haver de presentar les seves excuses per haver titllat l'irlandès de «llengua de leprechaun». Per qui no ho sabria, un leprechaun és una mena de follet de la mitologia celta, que viu al fons dels boscos. L'irlandès, doncs, seria una llengua del món màgic, llegendari, l'irlandès no existiria ben bé o, en tot cas, seria una llengua poc seriosa i, doncs, prescindible. De fet, molts irlandesos tenen una relació llunyana amb una llengua que és, però, oficial a la república irlandesa i com a tal ensenyada a totes les escoles. Que l'irlandès existeixi encara avui és gairebé miraculós després d'una presència britànica hostil multisecular. Tot i que existeix en una estranya i dolorosa dualitat: a la vegada oficial i residual. Els escriptors irlandesos mateixos –i Déu sap que Irlanda és terra d'escriptors– han tingut una relació sovint complicada amb una llengua que la majoria d'entre ells mai no ha reconegut del tot com a llengua de creació literària. Mirem el que n'han dit tres dels més importants escriptors del segle XX.

John Millington Synge (1871-1909) va morir massa jove per veure la independència del seu país. Tenia, pel que fa a la llengua, una actitud ambivalent. Podia declarar sense embuts: «Cada dia sento més criminal això de privar la gent de la seva llengua» i gairebé simultàniament trobar natural l'hegemonia de l'anglès: «Cap illa menuda situada entre dos països que parlen la mateixa llengua, com Anglaterra i Amèrica, no pot confiar en el manteniment d'una llengua diferent. L'anglès quedarà probablement com a llengua d'Irlanda, i jo penso que ningú no es planyerà d'aquesta possibilitat» (traducció d'Arthur Quintana). Si desconfiava de l'anglès estàndard per poder fer bona literatura irlandesa, ja no creia en les possibilitats de l'irlandès i va maldar per trobar una mena d'anglès literari específic, empeltat de girs pròpiament irlandesos.

Ambivalent també ho va ser el nobelitzat William Buttler Yeats (1865-1939). Si bé va defensar el teatre en irlandès, mai no va conrear aquesta llengua que confessava dominar bastant malament: «Havia provat d'aprendre-la i havia fracassat», afirma Wes Davis, professor a Yale i especialista de literatura irlandesa. Al final de la seva vida Yeats va defensar, com a senador, l'aprenentatge de l'irlandès a l'escola, però, al mateix temps, va argumentar contra la senyalització bilingüe a les carreteres i a les estacions de tren. «Temia que insistir sobre la llengua en un moment en què els usuaris tan sols volien informacions perjudiqués els esforços que feien els grups com la Lliga Gaèlica per preservar i estendre l'ús de l'irlandès», explica Wes Davis.

El més contundent a l'hora d'allunyar-se de l'irlandès sembla haver estat James Joyce (1882-1941). En una carta del 1909 a la seva dona, va escriure: «Em sento orgullós de pensar que el meu fill sempre serà un estranger a Irlanda, un home que parla una altra llengua». En la seva boca altra llengua no es referia estrictament a l'irlandès sinó també a l'anglès tal com es parla a Irlanda, una illa que va abandonar tan de pressa com va poder. He estat incapaç de localitzar una entrevista seva que vaig llegir en alguna vella revista quan era estudiant i, per tant, només puc citar de memòria la seva resposta a una pregunta sobre el fet que no provés mai de recuperar l'irlandès com a llengua pròpia. Deia, aproximadament: «Van ser els meus pares, i els seus, els que van abandonar aquesta llengua, i jo no vull assumir la responsabilitat d'haver de recuperar-la. La van deixar perdre, jo només puc constatar-ho i escriure en la llengua que m'ha estat donada.»