Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

Bromes de mal gust per afavorir la convivència

En una administració qualsevol d'una petita ciutat del Burkina Faso, un usuari acaba de ser atès per un funcionari que no coneix de res i, abans de marxar, tot rient, li etziba: «M'estranya que encara no estiguis borratxo, deus estar malalt, no?» I el funcionari, també rient, li respon: «Millor ser malalt que impotent, com tu.» Els dos homes se separen molt satisfets d'aquest intercanvi. Acaben de practicar allò que porta una infinitat de noms a l'Àfrica occidental, segons les llengües: rakiré, kalir, sinankunya, senenkun, toukpe, dendiraagal, kal... Els antropòlegs occidentals, que han estudiat aquesta pràctica des del final del segle XIX, l'han batejat amb el nom de broma de parentiu. Es tracta d'utilitzar l'insult, la mofa i la broma de mal gust per prevenir i apaivagar les tensions, tant familiars com socials o ètniques. Sembla que sigui un mètode utilitzat per d'altres pobles del món –els canacs a Nova Caledònia i el crees a l'Amèrica del Nord– però que els africans de l'Oest l'empren amb una constància particular.

Aquestes bromes estan ritualitzades de manera a ser clarament emmarcades en una relació pacificadora. A l'Àfrica concerneix membres d'una mateixa família, però amb lligams familiars específics –no se sol fer entre germans, ni entre pares i fills– i sobretot membres d'ètnies diferents que han establert entre elles una aliança particular i, sovint, bastant antiga. Així, a Burkina Faso i a Mali, els fulani i els bwaba, tot i parlar llengües diferents, estan lligats per una aliança que no només els permet sinó que els obliga a no adreçar-se la paraula sense llançar-se alguna abrupta però benhumorada invectiva. No totes les bromes pesades estan permeses –queden excloses, per exemple, les al·lusions a les mares respectives– però les circumstàncies poden ser tant informals com formals, ja que també es pot practicar durant els enterraments.

La història llegendària afirma que aquest costum va ser establert pel gran sobirà Sundiata Seïki, primer emperador del Mali, al segle XIII. L'existència d'aquest emperador, i d'aquest imperi, està certificada històricament però durant molts segles la seva memòria s'ha transmès exclusivament de manera oral i multilingüe, la qual cosa ha provocat unes distorsions considerables entre versions diverses. De fet, l'extensió màxima d'aquest imperi, que va arribar a superar el milió de quilòmetres quadrats, correspon a grans trets a les regions en què es practiquen les bromes de parentiu. És clar, la falta de documentació escrita fa que sigui impossible corroborar que aquest emperador hagi pogut instaurar aquest costum i, més aviat, sembla que se l'hi hagi atribuït per tal de subratllar la seva extraordinària importància social. No són pocs, avui, els sociòlegs que afirmen que aquestes bromes rituals tenen un efecte catàrtic tan important que eviten els enfrontaments ètnics, mortífers en d'altres regions africanes. És clar que aquest costum afavoreix l'estabilitat i, per tant, la immobilitat de les relacions entre persones, entre capes socials i entre ètnies, ja que els problemes i, doncs, les injustícies es resolen de manera només virtual, per la possibilitat de la befa. En això, es deu veure que hi ha un límit a la seva eficàcia. Transposat en un context nostrat, no estic segur que el fet que, per exemple, catalans i espanyols practiquessin amb bon humor aquesta forma d'exutori pogués canviar res a la crua realitat de la situació: els uns continuarien sota la dominació dels altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.