Versicles satànics i gent que crema
Una de les mosquees més antigues de l'Àfrica, la de Sidi Yahya, a Tombouctou, que data del segle XV, la van assaltar a primers d'estiu. No pas evangelistes islamòfobs ni politeistes irritats ni deixebles de Leo Bassi, van ser membres d'una de les bandes islàmiques que s'han apoderat del nord de Mali. Entre altres destrosses, van esmicolar les portes que, segons la llegenda, no s'havien d'obrir fins a la fi del temps; també han profanat unes quantes tombes de santons, objecte de veneració secular. Les primaveres islàmiques, tant en versió urbana com rural, comporten la repressió de cristians, jueus si en quedava algun, lliurepensadors i minories de tota mena, que més tard o més d'hora es veuen abocats a triar entre la fugida i l'extermini. Els reportatges de propaganda que en un primer moment ens van oferir les nostres televisions no poden ocultar el fet que per allà la llibertat de pensament és una utopia i la democràcia a la manera occidental no és una opció. Es pot comprovar també que professar la religió islàmica des de temps immemorials no és cap salconduit. Ara en auge, els seguidors més abrandats del profeta, el rostre del qual no es pot dibuixar, s'atribueixen l'administració de l'ortodòxia i decideixen com i de quina manera s'ha de ser islàmicament correcte. Com deia Carmen Dufour en les seves memòries, que relaten el seu matrimoni amb un germà d'Ussama ben Laden, per aquesta gent mai no s'és prou devot; cosa que, si es manifesta en pregàries i meditacions, no passa res, però el problema és que es manifesta amb la submissió o la mort del qui no comparteix la devoció.
Un exemple entre mil: hi ha una fundació iraniana que ha apujat fins a 3.3 milions de dòlars la recompensa a qui assassini Salman Rushdie, reu de blasfèmia —i fa temps que a l'ONU parlen de perseguir la blasfèmia en un marc legal internacional—. Mentrestant, una associació de musulmans amb seu a Barcelona porta al jutjat una revista d'humor, El Jueves, per uns acudits que no es poden qualificar d'exagerats ni d'inexactes. Realment, tal com va el món, gairebé s'agraeix una persecució judicial sense amenaces de mort; però és molt espès el silenci davant tantes salvatjades i tants crims de guerra que es cometen en nom d'una fe insaciable. O és que la pretesa obcecació davant unes caricatures és un mer entrant abans d'imposar-nos plats més forts?
