Incontestable

El 19 de setembre passat es va comunicar una notícia que, pel que sé, a l'Estat espanyol, només va ser coberta pel diari ABC. Aquest dia, el NSIDC (National Snow and Ice Data Center), la institució nord-americana encarregada de fer el seguiment de l'estat del gel de l'Àrtic, va publicar que al final de la temporada de desgel la superfície gelada havia arribat al seu valor mínim des que aquesta es controla per satèl·lit. El valor de referència es calcula com la mitjana de superfície gelada al pic del desgel entre els anys 1979 i 2000. L'anterior mínim (4,2 milions de km²) es va produir el 2007, quan vàrem arribar a un 40% menys d'aquest valor de referència. Ara gairebé arribarem a un 50% per sota (a 3,4 milions de km²).

Òbviament, És possible que l'any que ve l'Àrtic no es desgeli tant com aquest, tal com el 2008 va tenir més gel que el 2007. Però això no és cap motiu de celebració, perquè només forma part de la variabilitat natural d'aquests processos, i no altera dos fets molt més importants. El primer, que la caiguda real observada des del 1980 és d'un 9% cada dècada. I el segon, que, consistentment també des del 1980, tal com explica Julienne Stroeve a l'article Arctic sea ice decline, pràcticament totes les mesures reals d'aquest mínim de gel anual han estat fora, i per sota, de la banda de prediccions efectuades pels millors models climàtics emprats per l'IPCC, el panel d'experts de l'ONU que fa un informe global sobre el canvi climàtic cada 6-7 anys, a l'any 2007 (el proper informe serà pel 2014).

Els científics fa temps que prediuen que els primers i més pronunciats impactes de l'escalfament global es veuran als pols. No obstant això, segons va admetre Mark Serreze, el director de l'NSIDC, “pocs de nosaltres estàvem preparats per a la rapidesa amb què els canvis estan ocorrent”. A causa d'aquest paper d'avançada dels pols en experimentar l'escalfament, molt sovint s'ha parlat de l'Àrtic com l'equivalent climàtic de l'arquetípic “canari a la mina de carbó”, aquell que portaven antigament els miners perquè, amb la seva mort en esdevenir l'aire de la mina gradualment irrespirable per a ell, els miners
poguessin tenir temps suficient per sortir-ne abans que esdevingués mortal també per a ells. I així Jay Zwally, científic de la NASA especialitzat en glaciologia, va dir ja el 2007: “En el sentit d'aquesta comparança, podem dir que el canari ja és mort. Ens cal començar a sortir de la mina.”

Com a conseqüÈncia de tot
això, al darrer informe de l'IPCC es pensava que l'Àrtic podria esdevenir pràcticament lliure de gel durant la segona meitat d'aquest segle. Ara mateix, amb les velocitats de reducció dels mínims que s'estan observant, alguns pensen que s'hi podria arribar tan aviat com el 2030. I quan això passi, què representarà? D'una banda, que ens trobarem en una situació en què el planeta no s'havia trobat des de l'època interglacial de Riss-Würm, ara fa uns 125.000 anys. A pesar que no tindrà cap impacte sobre el
nivell del mar, car tot aquest gel actualment hi flota a sobre, tenint en compte que la nostra espècie fa només uns 60.000 anys que va començar una trajectòria distingida de la de tots els altres homínids, ja es veu que es tracta d'un territori totalment desconegut.

No hi ha cap dubte que els interessats a crear confusió podran seguir discutint moltes coses, però el que no podran discutir, davant d'aquesta evidència incontestable, és que el planeta s'està escalfant. I molt més de pressa del que pronosticaven tots els models.