25-N: què farà la premsa

Tenim a la vista una campanya electoral transcendental per al futur de Catalunya. La perspectiva del 25-N ja acapara el discurs i la conversa, en públic i en privat. La qüestió que plantejo aquí és com es posicionaran sobre el gran tema –el referèndum i la independència– els mitjans de comunicació amb influència a Catalunya en plena precampanya, el moment privilegiat d'intervenció dels media i dels líders d'opinió. Després, en la campanya estricta, la iniciativa del debat passa de ple als candidats i partits.

Els grans mitjans i els grups de comunicació solen ser conservadors. Aposten en principi pel manteniment de l'statu quo, per la seguretat del negoci. Però, en els processos revolucionaris o de canvi profund, la seguretat del futur està per dilucidar. I els grans mitjans saben que l'èxit del seu negoci va estretament lligat a la seva capacitat d'influència. La teoria diu que els media, en les qüestions fonamentals d'un país, només adopten posicions confrontades en un supòsit: en el cas de clara divisió entre les elits governants. El cas típic és el dels diaris de
referència als EUA.

L'escenari mediàtic on es desplega aquesta intensa precampanya presenta unes peculiaritats úniques, les pròpies d'un “escenari escindit”, com he argumentat en un article (“Mèdia i eleccions a Catalunya: un escenari escindit?”, VIA 8-2008). En la comunicació política, els mitjans assumeixen una funció imprescindible d'intermediació pública entre els dos principals actors i interlocutors, els partits polítics i els electors. Les funcions d'intermediació dels mitjans són estructurals i estructurants: és a dir, responen a una correlació de forces entre els que ostenten el poder de comunicar i alhora orienten i condicionen tot el debat polític. En altres paraules: els mitjans i els seus amos i els seus professionals no són neutrals.

El panorama mediàtic dominant a Catalunya està escindit d'entrada entre uns mitjans diguem-ne d'obediència catalana i un conjunt de mitjans de procedència espanyola. Òbviament, cap dels dos blocs és homogeni. Però, com deia, en moments de crisi entre les elits governants, els blocs poden convertir-se en fronts i defensar una de les dues posicions en joc. Perquè al final, aquest debat polític de màxim nivell s'ha d'acabar amb un sí o un no: sí o no al referèndum i sí o no a la independència. Atès que el bloc espanyol present a Catalunya és en alguns àmbits majoritari –especialment en l'hegemònica televisió–, la formació de majories socials sòlides a Catalunya a favor del sí no es preveu un camí planer. Sobretot en el sí a la independència. Les enquestes ja insinuen la feblesa d'aquesta majoria. Així, el bloc mediàtic espanyol –i no sols l'anomenada “Brunete”, sinó tot el bloc, amb els portaavions de TVE, Tele 5 i A3 al davant– farà pinya al costat dels dos grans partits espanyols.

La incògnita és saber com respondrà el bloc contrari –anomenem-lo bloc català–, que se suposa que no rep consignes editorials de les elits espanyoles. De moment, aquest bloc, amb tots els matisos que calguin, sembla disposat a donar un vot de confiança a l'operació Mas. És clar que difícilment Mas i CiU haurien emprès aquest desafiament a l'Espanya unitària sense tenir al costat, entre altres, els dos grups de comunicació més importants de Catalunya (el grup públic de la CCMA i el grup privat Godó). Però aquesta fortalesa mediàtica de CiU podria suscitar efectes perversos sobre el bloc català a causa de la mateixa confrontació electoral, que es preveu molt dura entre els partits catalans, i que l'altre bloc atiarà. Per tant, des de l'interès superior del procés cap a la independència, convindria ser molt curosos des dels mitjans catalans i des de les candidatures catalanistes a mantenir un fair play electoral que ajudés a mantenir un bloc cohesionat en les complicitats bàsiques d'un país en fase constituent.