L'endemà del dissabte

A qualsevol lector de la premsa anglesa durant els últims trenta anys, li hauria resultat difícil assabentar-se de l'existència de Catalunya com a país: en general, els periodistes anglesos han tractat el Principat –quan l'hagin tractat– com una regioneta amb tendències avares. A partir de la Diada, però, s'han vist obligats a parlar-ne més a fons, cosa que no vol dir que s'hagin posat a parlar-ne bé.

Prenem per cas el corresponsal de The Times, Matthew Campbell, al qual em van presentar a Sitges quan hi vaig fer el pregó de la Festa del Vi (es va limitar a dir-me que no sabia de què anava el meu pregó perquè no entenia el català). Doncs bé, diumenge passat, per fi, Campbell –que, per cert, no havia dedicat ni un breu a la manifestació del dia 11– va decidir parlar llargament de la situació catalana, en un reportatge no del tot objectiu: va insinuar que el dèficit fiscal era una mena de conte de fades nacionalista (“segons creuen els catalans, el govern central absorbeix més de 8% del seu PIB”); i va negar que hi havia hagut cap conflicte entre Catalunya i Castella, atès que, segons ell, el 1714, Felip V “va comprar” la Corona d'Aragó; i va salpebrar l'article amb frases del tipus “Els catalans volen que la seva riquesa sigui només per a ells mateixos”. El to de tot plegat no és exclusiu del senyor Campbell, és clar, sinó típic de bona part del periodisme anglès actual sobre el tema.

Els nord-americans, gràcies al Déu en què tants d'ells creuen, són figues d'un altre paner. Dos dies abans del reportatge a tota pàgina del senyor Campbell (il·lustrat, per cert, amb un torero que brandava un mapa d'Espanya cobert de sang), USA Today –el segon diari més llegit als EUA– va publicar un resum de la situació, tot explicant el dèficit fiscal i els 300 anys d'opressió amb exemples concrets i xifres acurades. Tan acurades com les publicades sis dies abans pel diari militar nord-americà Stars and Stripes. Seria casualitat que no feia gaire l'ambaixador nord-americà havia declarat que el “debat pacífic” sobre la independència fos “admirable”? Que potser, a Washington, ja vetllen per nosaltres? Que potser volen evitar de totes, totes, que els militars espanyols acabin fent el serbi? Que potser és Obama i no pas Barroso qui ens acabarà donant un cop de mà de debò?