La decadència

Abans d'assumir aquest càrrec que sempre assumeixen els dolents de les pel·lícules de tribunals, Eduardo Torres-Dulce entrava a casa nostra a través de les tertúlies cinematogràfiques dels programes televisius de Garci. Coneixedor profund del western, expert en Howard Hawks i John Ford, l'actual fiscal general de l'Estat acudia al debat setmanal armat amb la pacífica canana dels records cinèfils i disparava els seus comentaris amb la punteria afuada dels antics usuaris del Winchester. Les notes de Moon river servien d'amable sintonia del programa i després de projectar la pel·lícula, els convidats xerrotejaven sobre els cinemes de barri, les sessions dobles i els clàssics que distreien els diumenges de la nostra infantesa. Seguir ¡Que grande es el cine!, dirigit i presentat per Garci, era un plaer inconfessable encara que no sempre ho siguin les seves pel·lícules ni les seves opinions polítiques. Després el programa va saltar de la graella –curiosament se'l va carregar el PP–i Torres-Dulce va emmudir. Fins que al cap del temps va reaparèixer a la televisió, ara vestit amb la toga de magistrat i el posat més seriós. No feia pas mala impressió. L'antic tertulià especialitzat en xèrifs i jutges del llunyà Oest reconvertit en servidor de la justícia, no pas cinematogràfica, sinó real. Com sempre, però, la ficció era preferible a la realitat i de seguida que ha començat a pontificar des de la fiscalia, Tores-Dulce ens ha deixat glaçats. Primer li vam sentir a dir que calia “reprimir els que usen els drets d'expressió i de manifestació contra l'Estat”. Després, anunciar que farà investigar el jutge que s'ha queixat “de la decadència de la classe política”. Que gran era en Torres-Dulce abans que li dictessin el guió!