Un túnel per als nostres néts

Totes les notícies apunten a una nova recessió internacional. La nostra és ja endèmica, quatre anys després d'haver-se iniciat, sense que res faci imaginar que s'ha trobat el camí de la llum al final de túnel en què ens hem instal·lat. Per tant, més stangflation (pujada de preus amb recessió), més desesperança, més depressió a la societat. Si per al 2012 la retracció estableix un -1,7% del PIB segons la CEOE, les estimacions de l'FMI apunten una altra baixada desastrosa d'un -1,3% del PIB el 2013. Com podrem afrontar el cost del deute, sense reduir el govern el dèficit, i, en comptes de retallar despeses, l'estat incrementa la necessitat d'endeutament, en calcular el decreixement només en un 0,5% del PIB, que ningú es creu? No entenc què busca el govern de Rajoy a partir de la irrealitat o del somni d'una millora que no admet cap institut de prospectiva seriós. Això també és una quimera.

Els Ciutadans es queixen, amb tota la raó, que, lluny de sortir del túnel, la foscor creix. Ni governants ni polítics poden fer aflorar solucions que alleugin les perspectives econòmiques i fiscals. Si ens fixem en el cost de l'endeutament i l'aparent inapetència del govern Rajoy per anar al rescat del BCE, la conclusió clara serà: més dèficit, més endeutament, més pressió fiscal, menor poder adquisitiu, caiguda de les rendes i del consum. On ens condueix aquesta diabòlica espiral?

Si ens acostem perillosament a un deute públic equivalent al 90% del PIB, i els ciutadans espanyols ja estem treballant fins al 23 de maig per cobrir els deures fiscals amb l'Estat (Portugal ho fa fins al 3 de juny, Romania fins al 23 de juny, Itàlia fins al 5 de juliol, França fins al 26 de juliol), això indueix a sospitar que l'Estat espanyol sumarà més dates a aquest fatídic escorxador fiscal. És èticament just treure'ns el 50% del producte del nostre treball en impostos amb l'actual nivell de contraprestacions socials via pressupostos de l'Estat? Em sembla un excés; més encara quan la caiguda de l'ocupació és demolidora i el coeficient de sostenibilitat de les prestacions socials disminueix en la proporció d'1,5 treballadors (població activa) per cada un dels perceptors de pensions o prestació d'atur . La insostenibilitat del sistema. Diguin el que diguin els optimistes, la situació va a pitjor. Les retallades serveixen de poc si no s'estimula el creixement o es redueix dràsticament l'estructura de despesa de l'Estat i les seves administracions. No sembla el cas, en vista de tanta desmoralització empresarial, únic suport de l'economia real i productiva i de la capacitat regenerativa fiscal. Entre 2008 i 2011 la crisi s'ha endut el 20% del teixit empresarial. I si els autònoms van baixar el 17%, les empreses petites (10-99 treballadors) ho van fer el 23%, i les d'entre 100 i 499 treballadors, el 21%. Té això alguna cosa a veure amb el sistema fiscal? No sembla que el repartiment de càrregues fiscals sigui proporcionat entre unes i altres... Com podrà augmentar la base social de la fiscalitat, sobretot tenint en compte que el 63,6% dels pressupostos generals va a partides socials ? Qui generarà riquesa i, per tant, impostos per a una despesa tan desorbitada en pensions i atur?

La conclusió, o es fa una reforma fiscal per a les grans empreses, les Sicav i les grans fortunes, o es posa el bisturí a l'economia submergida que, segons certes estimacions, estaria prop del 30% , amb meritacions fiscals equivalents a 44.000 milions. Algú hauria de reflexionar sobre tot això abans que sigui tard i el túnel de les nostres vides sigui etern i tan negre com una mina de carbó. Els nostres dèficits d'avui seran les terribles motxilles fiscals dels nostres fills i néts. On són els famosos “brots verds” dels incompetents governants d'abans i d'avui dia? Aturin aquesta màquina boja, que baixo.