Dèficit d'atenció crònic
En el temps que des d'Espanya es negava rotundament l'existència de cap crisi econòmica, i es deia que en cas que n'hi hagués no ens afectaria, i que en cas que ens afectés estàvem més ben preparats que ningú per afrontar-la, va haver de fer falta que fins i tot el president americà i el primer ministre xinès truquessin a La Moncloa a veure si el d'aquí despertava, i li van haver d'explicar el problema d'una manera que l'entengués; en altres èpoques el Papa ja l'hauria excomunicat per incrèdul. El cap de govern actual sembla que té el mateix estil de deixar per l'endemà el que s'havia d'haver fet ahir, i qualsevol dia li hauran de dir que o s'hi posa o s'aparta. Hi ha constants històriques que són immunes a cap canvi de partit; que vénen de molt lluny, potser del protocol de la cort dels Àustries. Creuen que hi ha més grandesa a negar l'evidència, a risc que les coses es podreixin, que a rebaixar-se a fer segons què; que la paraula del governant ha de ser suficient per sostenir la fe dels súbdits, i ha d'estar per sobre de les nimietats dels comptables, i que, encara que els sàpiga greu a aquests heretges que només pensen a treballar i a inventar, Madrid és el melic del món. Així es va fer miques un imperi, i així ens estan portant a tots a la ruïna. La fortalesa del sistema bancari espanyol era proclamada amb arrogància fins al moment abans de reconèixer quins forats negres havia engendrat, i així mateix l'Estat de les autonomies era exalçat per gairebé totes les faccions, i proposat com a model a seguir arreu del món, fins que la pervivència del problema catalán, que sempre ha sobreviscut als seus il·lusos enterradors, posa ara en dubte l'estabilitat d'un estat sotmès a un temporal que no amaina. Realment, a hores d'ara parlar de sobiranies nacionals és un sarcasme, quan estem a mercè de forces més potents que les que arrossegaven a la perdició els protagonistes de les tragèdies gregues, i sembla un bon moment per començar a ser raonables, però aquesta és una virtut molt mal vista per aquí. Més aviat ens trobarem en un debat irracional, en termes vuitcentistes d'orgull patri i virtuts de la raça, que substituirà la feixuga tasca de reconèixer que els problemes mai no s'han resolt fent veure que no existeixen. Potser fins que algun dia arribi de fora l'ordre de no llençar els diners, posar-se a treballar i deixar de discutir cançonerament sobre la insuportable vertebració de tot plegat.
