L'endemà del dissabte

Com tothom que va néixer a Anglaterra just abans o just després de l'any 1960, vaig créixer amb els programes televisius i radiofònics de Jimmy Savile. Discjòquei i presentador, Saville era un personatge volgudament excèntric que portava bijuteria cara i els cabells tenyits de ros platí i que solia fer ganyotes grouchomarxistes cada cop que se li acostaven les càmeres. A més de ser el presentador del programa musical més vist del país (Top of the Pops) també organitzava tota mena d'activitats benèfiques per a un hospital especialitzat en el tractament de l'espina bífida. Era un dels famosos més populars de l'època, admirat i respectat per bona part del país.

Anys després, vaig veure una entrevista que Louis Theroux (el fill del novel·lista Paul Theroux) va fer a Savile quan aquest ja era un home gran (va morir l'any passat a l'edat de 84 anys). Pel que es veia, el sant estrafolari de la meva infància era, en realitat, un home força estrany: mai no havia tingut cap relació permanent, adorava la seva mare difunta fins al punt de portar la roba d'ella a la bugaderia cada mes; i deixava anar algunes frases més aviat desconcertants pel que feia a la seva vida sexual, com ara: “Si dic a la premsa que no m'agraden les criatures és perquè no vull que em qualifiquin de pedòfil.”

A principis d'aquest mes, una televisió privada anglesa va emetre un documental que revelava que durant anys i panys Savile havia assetjat i, en alguns casos, violat desenes de noies adolescents entre les edats de 12 i 16 anys (es veu que les dones de 20 anys en amunt no li interessaven gens). Un home fort empenyia les nenes contra una paret i les obligava a masturbar-lo o bé les penetrava. Aquestes, massa impressionades –o atemorides– per la seva reputació intocable, no s'atrevien a denunciar-lo. L'escàndol ha estat enorme. Diumenge passat, a The Observer, un periodista va explicar com, en el curs d'un dinar benèfic el 1972, Savile havia afirmat: “Crec molt en l'onzè manament: que no t'enxampin mai.” Si l'han enxampat ara, és perquè algunes víctimes han decidit, per fi, confessar-se en públic. Al Jimmy Savile, ara, això tant li fa. Cosa que no es pot dir dels anglesos que ens havíem empassat, durant bona part de la joventut, el mite del discjòquei pintoresc d'ulls dalinians, tan ple de bondat.