Sobirania i números

Catalunya està immersa en un ampli debat sobre el grau de sobirania que vol assolir i es parla obertament de la possibilitat de crear un nou estat. La sobirania i la creació de nous estats depenen d'una multiplicitat de factors, molts d'ells de tipus emocional i cultural. Però és evident que els factors econòmics hi juguen un paper important. I estan centrant bona part de la discussió.

Algunes dades sobre l'economia catalana. Catalunya representa el 16% de la població de l'Estat espanyol. En produeix el 20% del PIB. L'Estat hi recapta el 24% del total dels seus impostos o en sorgeixen el 29% de les exportacions d'Espanya cap a la resta del món. Els diners que paguen les empreses i els treballadors catalans a la Seguretat Social podrien servir perfectament per pagar les pensions de jubilació. Tot això fa pensar que Catalunya seria viable com un estat independent. No és estrany. Si una economia pot sobreviure (potser només ho pot fer en moments de bonança econòmica) amb un dèficit fiscal equivalent al 8-9% del seu PIB, sens dubte podrà sobreviure si aquest 8-9% del PIB es queda al territori. O si s'hi queda una part important, diguem un 5-6% del PIB, i la resta continua sortint per solidaritat cap a fora, ja sigui a Espanya o a d'altres països europeus.

Però quin pot ser, doncs, el problema? El problema estaria en el procés de transició cap a aquest altre estadi. Procés que podria ser complicat si els fluxos comercials existents en l'actualitat entre Catalunya i la resta de l'Estat es veiessin sobtadament interromputs o molt minvats. Aquest és el gran argument econòmic (n'hi pot haver molts d'emocionals perfectament acceptables) que s'usa per oposar-se a l'emancipació. De fet, aquesta possibilitat crearia problemes a totes les parts. Mirem els números.

Durant la primera meitat d'aquest any 2012 Catalunya ha exportat béns per valor de 54.036 milions d'euros. D'aquests, un 54% (29.140 milions) s'han exportat cap a fora de l'Estat espanyol i un 46% (24.896 milions) cap a la resta de l'Estat espanyol. Per primera vegada les exportacions cap a fora de l'Estat han superat les exportacions cap a la resta de l'Estat. És el resultat de l'esforç exportador de multitud d'empreses catalanes i també de la debilitat de la demanda interna a Espanya.

En el mateix període, les importacions a Catalunya han estat de 48.666 milions d'euros. Per tant, la diferència entre les exportacions i les importacions, el saldo de la balança comercial, és de 5.355 milions. Un 2,5% del PIB català. Del total d'importacions, un 27% (13.196 milions) procedeixen de la resta de l'Estat i un 73% (35.470 milions) procedeixen de la resta del món. Això fa que el saldo de la balança comercial amb la resta de l'Estat sigui d'11.700 milions d'euros, un 5,5% del PIB, que compensa el dèficit de la balança comercial amb la resta del món, equivalent al 3% del PIB.

Aquestes dades mostren que, malgrat el fort creixement de les vendes a la resta del món, una part important del sector exterior català té encara l'Estat espanyol com a client. Però l'argument de les balances comercials per explicar les balances fiscals és com a mínim discutible. En realitat, a Europa són dues qüestions separades.

Alemanya té un gran superàvit comercial respecte a la resta de la zona euro. Però és aquest un motiu per justificar que Alemanya hagi de cedir sobirania cap a Itàlia i Espanya i altres països de la zona euro, els seus grans compradors? És un motiu per justificar que els ciutadans alemanys hagin de cedir un 8-9% del seu PIB cada any i de forma indefinida als països que els compren els seus productes? Algú s'atreviria a anar a veure la cancellera Merkel i proposar-li això? No sembla que vagin en aquesta direcció les coses.

També se sent sovint la crítica que des de Catalunya es demana menys unió fiscal en un moment en què la solució dels problemes de la zona euro sembla demanar una més gran unió fiscal. Però aquesta afirmació és una fal·làcia perquè juga amb diferents significats de l'expressió unió fiscal. Per a la ZE, una més gran unió fiscal implica que cada estat es responsabilitzi dels seus comptes i fins i tot accepti forts controls externs per reduir els dèficits públics. Un cop això s'hagi aconseguit, la unió fiscal es traduiria en el fet que una part del deute de cada país pogués ser avalat per la resta. Els països del centre no volen que la zona euro caigui en el parany d'esdevenir el que anomenen una unió de transferències. On els excessos d'uns hagin de ser pagats pels que no cometen aquests excessos. I no per manca de solidaritat, sinó perquè perjudicaria l'evolució de la productivitat de tota la zona euro en conjunt. Una hisenda fiscal pròpia per a Catalunya és la manera de fugir d'aquest parany. Un parany que, com mostren els fets, ha afectat negativament la productivitat de l'economia espanyola i, per descomptat, també de la catalana.