La mossegada de la humiliació
Sense cap mena de dubte les polítiques d'austeritat tal com les estem vivint no ens porten a cap altre lloc que al cercle, tan viciós com pervers, de la mateixa austeritat. Al marge de moltes altres consideracions que se m'acudeixen i que tenen a veure amb la nostra manca de sobirania, pel que fa a la situació actual, el xoc pressupostari no té sentit si no s'equilibra amb un altre xoc, el xoc de la competitivitat per provocar l'electroxoc que Catalunya necessita. Però això no serà així. Al mateix moment que llegia les prioritats pressupostàries del govern de François Hollande a França, llegia les d'Espanya. La comparació, malauradament, ens diu moltes coses. A França els ministeris que es consideren intocables són Educació, Interior, Justícia i Afers Socials. Concretament, els pressupostos d'Educació mereixen un comentari.
França, en plena crisi, es proposa el que anomena una “reconstitució” de primària perquè considera que és un tema estratègic per al futur del país. El president Hollande havia promès 60.000 mestres nous al final del seu mandat. De moment, el pressupost de l'any 2013 en preveu 8.791 i 43.500 per al 2014. Pel que fa a l'educació superior i a la recerca, el pressupost augmenta un 2,2%, cosa que vol dir 23.000 milions d'euros, que representen 500 milions més que l'any 2012. Per la seva banda les universitats tindran 250 milions més de recursos suplementaris i mil llocs de treball més cada any fins al 2015. Com a curiositat, dir que Defensa, en canvi, ha patit una retallada de 10.000 milions.
Què passa, en canvi, a l'Estat espanyol, i per tant, de rebot, a Catalunya? Com molt bé deia aquest diari fa un parell de setmanes, les retallades dels pressupostos espanyols arrasen a les àrees de sanitat i educació. Concretament es retalla un 14,4% en educació (especialment en temes tan estratègics com formació professional, secundària, rendiment dels estudiants, millora de l'aprenentatge de llengües, beques i tecnologies de la informació i la comunicació, on les retallades arriben a quasi el 40%). Tot això en un context en què, com deia en l'acte d'inauguració del curs de la UOC dijous passat, no ens podem permetre perdre més el temps. La transformació de l'educació no és només una bona idea, és un imperatiu i ja tenim prou evidències que les conseqüències de més dubtes i ajornaments poden ser desastroses, com ho són per a la indústria discogràfica, audiovisual, premsa escrita o editorial, per citar només indústries culturals. Aquí, però, el debat de l'educació, en lloc d'encarar-se amb les necessitats urgents, ve amanit amb les declaracions del ministre d'Educació del govern espanyol, José Ignacio Wert, que sosté que hi ha “algunes evidències” que vinculen l'augment de l'independentisme amb el sistema educatiu català. Aquestes paraules, que va dir fa un parell de setmanes, no responien a un mal moment, sinó que fa pocs dies les va complementar, per si no havia quedat prou clar, al Congrés, insistint que “cal espanyolitzar els alumnes catalans perquè se sentin tan orgullosos de ser catalans com espanyols perquè tinguin una vivència equilibrada de les dues identitats perquè les dues s'enriqueixen i enforteixen”.
Vist aquest panorama, em sembla que és prou evident: amb Espanya caminem amb fermesa cap a un país centralista i de tercera divisió. Com diu Amin Maalouf en el seu darrer llibre, Un món desajustat, una cosa és la mossegada de la pobresa i una altra la de la humiliació. I jo afegiria, mossegada agreujada per l'arrogància d'aquell que no sap on va i que només pot o es pensa que pot amagar-ho amb aquesta actitud. Afortunadament, vivim uns moments en què aquestes mossegades, més que mal ens fan pena i per tant no ens humilien sinó que ens donen força, perquè ara sabem que només s'humilia a qui acota el cap o mira cap a una altra banda.
