Tots els vicis d'Espanya

Mentre dinava un dia d'aquesta setmana passada, en un restaurant de menú, estava llegint les cròniques dels diaris de Madrid de la presentació de Cristiano Ronaldo al Santiago Bernabeu. Entre tanta fantasia i il·lusió induïda, una dada em va cridar l'atenció: a l'acte hi va assistir l'ambaixador del Vaticà a Espanya. Què hi feia? Què hi representava? La comunió de la Santa Seu amb la fastuositat de l'imperi de Florentino Pérez? O era un acte de caritat cristiana? Va anar-hi a recollir uns eurets per a les missions cristianes al tercer món? O va anar a oferir la fastuositat de la basílica de Sant Pere per a la pròxima presentació d'un madridista galàctic? M'estava indignant per moments, i afortunadament la conversa dels meus veïns de taula em va treure de les meves cabòries. Em va cridar l'atenció la claredat de les idees i de l'exposició d'un dels dos. «A Catalunya hem anat agafant tots els vicis d'Espanya que aquí abans no teníem», va començar. «Ara la satisfacció no és fer una feina ben feta. És mirar a veure qui és el més llest, veure com enganyes. Cobrar molt per fer una feina que val poc. Mirar si pots treure més d'una feina que és una merda, perquè es prefereix treballar amb mals materials i sense posar-hi la feina que caldria. I després dir: 'Mira, per això que tu cobres tant, jo n'he tret molt més'. I és igual que no s'hagin complert els terminis, perquè encara està bé endarrerir-se i encarir encara més la feina, sense més motiu que poder ser el més llest. Abans, aquí, a Catalunya, el més important era treballar bé i cobrar un preu just. Ara no, ara fem com aquests de Madrid que només volen anar a lo grandre.» Vaig estar a punt d'aixecar-me i aplaudir, i d'abraçar-lo. Com els merengues amb Cristiano Ronaldo. Però vaig recordar que encara sóc català i vaig continuar menjant fent veure que no escoltava. El seu company de dinar (de part meva?) li va donar la raó. I va reblar: «Per què Alemanya, a pesar de tot, va endavant? Perquè treballen menys però quan treballen, treballen.» Després, vaig acabar de llegir la premsa madrilenya. I em vaig fer un tip de riure. Per dins, és clar.