Independència i debat econòmic
El gir cap a l'exercici del dret d'autodeterminació de la majoria del Parlament després de la manifestació de l'11 de setembre ha obert públicament, com mai abans, el debat sobre la independència. El centre del debat són les qüestions econòmiques, en què se centren les amenaces més “civilitzades” que fan les posicions unionistes catalanes; i el govern, l'oposició i els mitjans de comunicació espanyols.
De fet, el que està passant a Catalunya s'insereix plenament en un fenomen que l'economia política ha estudiat a fons les darreres dècades: la globalització afavoreix els processos de secessió. El 2003, a l'obra La mida de les nacions, Alberto Alesina i Enrico Spolaore desenvolupen la idea que la globalització redueix els incentius dels pobles per formar part d'estats grans i heterogenis. Quan els mercats són oberts, formar part d'un estat gran ja no és tan rellevant i en canvi guanyen força els costos de formar-ne part, presents perquè augmenta la distància del govern amb els ciutadans. Aquesta tendència es podria contrarestar amb estructures federals fortes, tot i que el seu efecte també és ambigu, perquè disposar-ne facilita el procés d'independència quan aquest es desencadena. En qualsevol cas, Catalunya és l'exemple paradigmàtic d'un país que ha afrontat les dècades de globalització (tant amb expansió com en crisi) amb un estat que ha jugat en contra dels interessos de les seves empreses i els seus ciutadans. Els dos exemples més clars: unes transferències netes (el dèficit fiscal) excessives, i una priorització d'infraestructures megalomaníaques per afavorir un gran centre econòmic a Madrid, perjudicant els interessos empresarials exportadors.
Des d'un punt de vista econòmic, doncs, el creixent suport a la independència en les enquestes fins a esdevenir avui majoritari, és un fet absolutament racional. A més, en un estudi recent escrit amb Albert Castellanos i Daniel Tirado, per a la Fundació Irla, vèiem com en el període 2002-2010, els països de menys de 10 milions d'habitants eren els que creixien més a la Unió Europea dels 27, perquè són més oberts, i perquè tenen sectors públics més eficients i reduïts.
Però per als economistes unionistes, defensors de la globalització i la liberalització en altres contextos, cal obviar aquestes tendències mundials i argumentar la catàstrofe comercial i per tant econòmica per a Catalunya si s'independitza d'Espanya. L'argument més directe és el de l'amenaça del boicot comercial. Aquest fenomen, però, en els casos històrics on s'ha donat és molt limitat en el temps, i a més en el nostre cas, on el mercat espanyol ja només representa el 33% de la facturació, a qui podria perjudicar més és a algunes regions espanyoles, a qui perdre les compres catalanes abocaria a la ruïna econòmica. N'hi ha que són més sofisticats i saben que amenaçar amb boicots és poc acceptable, i s'han empescat un altre argument, el de l'efecte frontera. Així Sevi Rodríguez, d'Edimburg, argumenta que amb la independència, la relació comercial entre Catalunya i Espanya passaria a ser com la que hi ha entre Portugal i Espanya, que comercien cinc vegades menys entre ells que les regions espanyoles entre si.
Pol Antràs, catedràtic a Harvard, ofereix una resposta contundent, científica i sòlida a aquest argument, en el bloc de referència dels economistes acadèmics espanyols, Nada es gratis. Rodríguez obvia que caldrien dècades, potser segles, per reproduir els mateixos efectes, mentre que la reducció del dèficit fiscal seria immediata; i el més important, obvia que amb la independència, el gir d'obertura comercial al món que Catalunya ja ha emprès es veuria facilitat i reforçat. Als economistes se'ns gira feina.
