“Això va per a vosaltres, avis republicans”
Vaig llegir-ho a la manifestació de l'11 de setembre passat, en una pancarta modesta però que va esdevenir per a mi la més emotiva. I, devot de tots aquests avantpassats (entre ells, el meu avi, que era l'avi Siset, sí, el de l'Estaca de Lluís Llach), vaig preguntar-me si en aquests moments històrics sabrà l'esquerra catalana d'avui fer honor a la seva tradició mitjançant la correlativa empalmada històrica.
I com que hi crec molt, moltíssim, en la història, potser s'escau un breu repàs de l'arrenglerament al respecte d'aquella esquerra:
a) La USC (Unió Socialista de Catalunya) es manifestà així: “La nostra posició és la mateixa que la sostinguda des del 14 d'abril; hem d'anar amb ERC al primer parlament català... Si les dretes s'apoderen del Govern de Catalunya serà el fracàs de l'Estatut.”
b) El Partit Comunista de Catalunya deia: “Sería infantil y falso creer que el proletariado, porque es explotado por el capitalismo, no siente, no sufre la opresión y la explotación nacional; al contrario, son las masas populares las que sienten más fuertemente toda forma de opresión y de explotación nacional.”
c) El BOC (Bloc Obrer i Camperol) criticava a La Batalla l'estat autonòmic, ja que tampoc volia “un Estatuto autonómico que, quiérase o no, acepta la unidad estatal del antiguo imperialismo español que nosotros negamos; no era un estatuto autonómico lo que debía de elaborarse, sinó la Constitución del Estado Catalán para consagrar la Catalunya-Nación.”
d) El Partit Català Proletari (escissió d'Estat Català) també recordava: “Som separatistes, des del nostre internacionalisme i la nostra democràcia, perquè sabem que amb el nostre separatisme contribuïm a l'enderrocament d'un imperi esclavitzador de pobles i d'homes.”
e) Per a la CNT la qüestió nacional era marginal: “Nosotros no sentimos el dolor de catalanes por la patria ultrajada; nuestra patria es el universo, pero sentimos la angustia que sienten los hombres ante la rebeldía de un pueblo que, sintiéndose capaz de obrar y de superarse, ha de humillarse.” I no es pot oblidar Salvador Seguí, el Noi del Sucre, personatge fonamental del moviment obrer, lúcidament assassinat pel pistolerisme de la patronal, que, en un cèlebre míting a Madrid, el 1919 va dir: “Yo os puedo asegurar que es la derecha la que tiene miedo del restablecimiento nacional de Catalunya, si ésta no le ha de quedar sometida… En cambio a nosotros, los trabajadores, como que con una Catalunya independiente no perderíamos nada, antes al contrario, todavía ganaríamos, la independencia catalana no nos da miedo….Os aseguro, amigos madrileños, que una Catalunya libre del Estado español sería una Catalunya amiga de todos los pueblos de la península ibérica.”
f) Si tèbia fou la posició de l'anarcosindicalisme vers la qüestió nacional, més freda i fins i tot hostil fou la del PSOE (per cert, únic partit de tota l'esquerra que va oposar-se a l'ensenyament en català a l'àmbit universitari). En el seu òrgan d'expressió, La Tribuna Socialista, es deia: “Como socialistas consideramos estos pleitos regionales o nacionalistas como cosas secundarias y propias de otro siglo.” La competència del PSOE era, lògicament, el socialisme català de la USC, que mitjançant Comorera expressà la seva confiança en el fet que “el PSOE no recollirà la bandera del patriotisme borbònic ni renegarà del principi de l'autodeterminació que la Internacional Obrera Socialista ha fet seu”. No faltaren, és clar, atacs a la USC. Un tal “Juan de Cataluña”, en l'article Socialismo o catalanismo, de 1923, arribà assimilar-la al nacionalsocialisme alemany, ja que, segons ell, “nacionalismo y socialismo son antitéticos, incompatibles”.
