Un, dos

Les meves grans assignatures pendents –suspeses, de fet– han estat fins ara l'anglès i l'esport. No us penseu que no em sàpiga greu! No sé anglès i no he fet mai esport (una vegada de petita vaig córrer a la Devesa, vaig quedar última i em vaig trobar molt malament). Però s'ha de fer esport! Ens hem de moure! Estar en forma allarga la vida! Avui dia tens mal d'orella o mal de panxa i el metge aprofita per preguntar-te quina mena d'esport fas. Cap, li dius. Cap? Molt malament, et renya. Finalment, doncs, abans que sigui massa tard, m'he decidit. Per canviar els hàbits un ha d'estar preparat, com per deixar de fumar, o per separar-te. Has de sentir una veu interior que et digui que ja és l'hora, que ja no tens més excuses. Jo no sé si la meva veu interior té a veure amb els dies extraordinaris que políticament i social està vivint el nostre país: vés a saber! De fet, penso sincerament que estaria molt bé que els ciutadans de la nova República Catalana fossin persones sanes de cos i d'esperit, i tots molt trempats. Sigui el que sigui, he sucumbit i m'he apuntat a un curs que, pel títol –Esquena sana–, semblava més pacífic del que realment ha acabat essent. El xassís es rovella tan de pressa! Però us he de confessar, jo que n'era tan refractària, que m'està enganxant. Surts d'allà suat i cansat pensant que no hi tornaràs més, però hi tornes... A mi el que més m'agrada és que no has de rumiar gens. La gràcia és que no has de triar res, no has de decidir res: no et pots equivocar gaire! Quin luxe, no haver de fer res més que obeir dòcilment les indicacions de la monitora, que decideix per tu, el que et convé a tu. Doblegueu la cama dreta, inspireu, amagueu el melic, ara l'esquerra... Quina delícia! La ment descansa. La qüestió és passar desapercebut, no fer-ho ni més bé ni més malament que els altres. A vegades, és veritat, quan la monitora està d'esquena m'aturo i descanso un moment. Com quan eres petit i feies una mica de trampa.