Mestres de tot i aprenents de res
Un altre informe, ara de la Unesco, denuncia l'escàs interès que hi ha a Espanya pels estudis. És habitual que els informes PISA, de l'OCDE, reflecteixin uns resultats més aviat poc brillants. I l'evidència corrobora que, a més de no tenir ofici ni benefici, com més va més gent hi ha que xapoteja en la ignorància sense cap problema de consciència. Tot seguit, experts i tertulians reiteraran els laments habituals, acusaran els polítics d'imposar reformes erràtiques i lamentaran que les retallades pressupostàries ens allunyen de posar-hi remei, tot molt cert, però potser hi ha un problema més greu de fons. Quan les coses es fan d'una determinada manera durant dècades, per força hem de concloure que ja ens està bé. La política educativa mai no entra en el debat electoral; sol ser resultat de consensos orientats a negar l'existència de conflictes i a oferir un panorama idíl·lic de les escoles que només cal posar en blanc i negre perquè sigui homologable als del No-Do. I la gran preocupació dels pares no és que els seus fills aprenguin sinó que estiguin ben entretinguts, ben desats durant moltes hores, i que no hagin de fer deures a casa. Ara, a qui hem de reclamar si hem perdut els papers i ens han pres el número? El primer error va ser considerar que l'ensenyament és competència de l'Estat; no, és responsabilitat dels pares, i és per delegació d'aquests que l'escola existeix. Tothom entén que és una institució necessària perquè la majoria no tenen el temps ni els coneixements suficients per ensenyar els fills a casa, però la responsabilitat és inalienable. Si l'has pujat com un inútil, no et queixis si no serveix per a res, i desenganya't, el govern no t'ajudarà a mantenir-lo. El segon error és creure que s'hi va sobretot a passar l'estona i que els afers importants els ensenya la vida. Curiosament, gairebé tothom ve d'avis i besavis de pocs estudis o analfabets funcionals que tenien poques idees però molt més clares, i una d'aquestes era que és important saber de lletra, i tenir ganes d'aprendre a ser algú a la vida. Així ho van inculcar als seus descendents, però per desgràcia aquest respecte pel coneixement ha desaparegut de la consciència col·lectiva; els brivalls campen i els ganduls no passen ànsia. Fins que no tornem a creure que hem vingut al món a patir i a treballar, i que a ningú no li regalen el futur, els informes no faran altra cosa que certificar una ineptitud progressiva.
