El dia que ha de venir

Els primers dies semblava que no pogués ser veritat. El primer mes va ser vertiginosa la velocitat dels esdeveniments: declaracions, contradeclaracions, avenços, propostes i respostes a un procés que ja no té marxa enrere. Els darrers dies, el mal gust, les maneres anacròniques apressades per la manca de recursos en contraproposar arguments, han esdevingut sensacions desagradables per la falta d'intel·ligència i maneres del qui rep la declaració d'intencions. I ara arriba l'estadi de la mandra de sentir arguments tronats i innecessàriament agressius. I sí, parlo del camí que el país recorre des de l'11-S de manera tan decidida, traçat molt abans per molts romàntics, d'altres de pragmàtics, i fins i tot algun emprenyat.

Ahir, una conversa de cafè sense cafè, i l'efemèride d'un dia internacional –per l'eradicació de la pobresa– van encendre allò latent en tantes altres converses que giraven a l'entorn d'un mateix concepte, i que no és altre que la necessitat de cohesió.

I parlàvem de construir un país més just amb els seus homes i dones, els que tenen papers i els que els voldrien perquè se senten part d'aquest projecte. Un país on les persones fossin l'eix central de l'acció dels qui els administren. Un país que realment fes per manera que aquests dies internacionals anessin sent una anècdota al calendari. Honest amb els seus i noble amb els altres, que veiés en la cooperació internacional l'única manera de tenir relacions internacionals. Tractant d'igual a igual nord i sud, est i oest. Un país que només lluités per aconseguir la pau. Que pogués amb naturalitat dir que vol compartir i construir identitat regalant un dels seus majors tresors, la llengua pròpia. I que pensés que totes les altres de maternes, les que enriqueixen el Jo dels seus ciutadans, poden tenir un pes específic. I mentre parlàvem pensava: “I quines ganes tinc, com mai, de llegir els programes electorals i actuar en conseqüència.”