Escriure la mare

Trobo que hi ha una pila de bones raons per recomanar la lectura de la novel·la Res no s'oposa a la nit, de la francesa Delphine de Vigan. La primera, és evident, és que es tracta d'una bona novel·la. La segona és que és una bona novel·la basada en fets reals. La tercera és que l'autora actua amb una honestedat total i admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l'afecta profundament, però que no se n'ha sortit, perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l'única manera de sobreviure a la tragèdia. El plantejament és honest i la construcció de la història és intel·ligent i sensible. Delphine de Vigan aconsegueix ser a la vegada el narrador omniscient i un dels personatges principals de la història. De la mateixa manera que excel·leix en l'intent de presentar-nos, des de l'afecte, una família –la seva– que lluny de ser perfecta acaba, tanmateix, seduint-nos. Res no s'oposa a la nit està plena de personatges singulars, atractius, dignes de compassió, admirables. Tots són alhora víctimes i botxins. És un d'aquells llibres que et van abduint fins a allunyar-te de la resta del món, i que es queden uns dies a dins teu quan has tancat l'última pàgina. Personalment no puc deixar de pensar en el coratge d'aquesta escriptora, que ha sabut llevar l'àncora i deixar anar tot el llast per seguir endavant. I encara més, ho ha fet amb tanta delicadesa que no ha fet cap estrall ni li caldrà –crec– trencar lligams amb la seva pròpia família, malgrat l'exercici d'impudor que ha fet. També és, sobretot és, un exercici de la seva llibertat. I potser el més impressionant és que en cap cas aquest impudor es fa obscè. En tot el llibre el lector no té la sensació que De Vigan estigui exhibint el seu dolorós passat. L'està analitzant i està compartint les seves conclusions amb nosaltres. Les revelacions ens arriben pràcticament al mateix temps que ella fa els descobriments. Potser el secret d'aquest llibre és que l'autora confessi d'entrada la seva feblesa: escriure sobre la pròpia mare és arriscat, inadequat, està massa vist. I, malgrat tot, s'hi sent empesa: “I llavors, com desenes d'autors abans que jo, he intentat escriure la meva mare.” L'impacte és rotund i empeny a seguir endavant.