La implosió d'Espanya

Tradicionalment l'Estat espanyol havia fet front a les amenaces de fractura territorial amb la repressió i la violència. Aquesta és una variable a la qual les autoritats centrals no poden recórrer en aquesta ocasió i caldrà veure com són capaces de gestionar els reptes secessionistes que es plantegen a l'horitzó en un context democràtic. De moment les diverses declaracions dels ministres del govern de Rajoy, i també del president del govern, han regalat una col·lecció de gestos maldestres que no fan més que atiar la majoria social disposada a plantejar un nou marc polític. D'altra banda, la passivitat oficial davant de les abrandades declaracions de l'estament militar en actiu o retirat, així com l'èmfasi en la voluntat de fer complir la Constitució per tots els mitjans (inclòs, se sobreentén, el recurs a la força) demostra la completa fugida de la realitat dels màxims responsables en la direcció de l'Estat i la persistència d'una cultura política ancorada en els temps de quan tot es resolia amb pronunciamientos, cops d'estat i guerres civils.

Encara no tenim indicis clars sobre si la Catalunya independent s'integrarà amb més o menys celeritat a la Unió Europea (sobre això, val a dir, també han estat proferits uns quants disbarats darrerament que algun dia caldrà desmuntar), però sí cal tenir molt clar que la Unió Europea no permetrà un conflicte armat a gran escala en el seu si. Esclafar un gest democràtic amb violència (com el que representaria una ruptura de Catalunya amb Espanya expressada per una àmplia majoria) és inviable en l'actualitat. Això significaria no sols la demostració del fracàs de l'Espanya democràtica i una greu crisi humanitària a Catalunya sinó també la fi de la Unió Europea. Des d'Espanya poden delirar amb reproduir un capítol d'agressions contra el poble de Catalunya com la història recorda manta vegades (durant el segle XVII, durant el segle XVIII o els bombardeigs cada cinquanta anys dels segles XIX i XX) però ni Merkel, ni Hollande, ni Cameron permetran que la rancúnia espanyola posi en perill el sistema de pau i de seguretat tan àrduament guanyat des de la fi de la II Guerra Mundial. Un atac a la democràcia i als drets humans d'aquesta envergadura arruïnaria el projecte europeu per a les properes dècades i l'actual crisi del deute sobirà seria una minúcia comparat amb la corrosió per a l'ordre mundial que provocaria un esclat bèl·lic a la península Ibèrica. De moment, cal remarcar que el dret de la Unió Europea s'ha dotat de mecanismes per contenir aquestes temptacions funestes: l'article 7 del Tractat de la Unió Europea en la seva versió conferida pel text de Lisboa preveu un procediment que pot acabar amb la suspensió dels drets que el tractat reconeix a l'estat membre que hagi violat de forma greu i persistent, entre d'altres, els valors de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, el respecte dels drets humans i, així mateix, els drets de les persones que pertanyen a minories. Insisteixo, no és clar que la Catalunya secessionista romangués a la Unió Europea però sí que és inqüestionable que a Espanya se li aplicarien aquestes sancions si portés la seva ferotgia i el seu integrisme d'estat a extrems desproporcionats. Una resposta brutal a les demandes catalanes, o contra un altre procés d'independència impulsat en algun altre territori peninsular, més aviat el que faria seria qüestionar la continuïtat d'Espanya, o del que restés d'ella, a les organitzacions europees d'integració.

A més del rerefons internacional i del marc jurídic europeu, hi ha un altre argument que inhabilitaria les pretensions imperials mesetarias i que, malgrat els antecedents, converteix en foc d'encenalls qualsevol estirabot o qualsevol amenaça verbal, a saber, que l'administració espanyola no pot pagar una ocupació militar a Catalunya. Com s'ha posat de manifest en estudis recents, ni tots els efectius ni tota la capacitat operativa de l'exèrcit espanyol seria suficient per mantenir sostingudament un setge sobre el país, això sense comptar amb la reacció de la policia de Catalunya que, com va afirmar el conseller Felip Puig la setmana passada desvetllant les ires unionistes, restarien al costat de la Generalitat i de la ciutadania. En qualsevol cas, tot tornant a Europa, no hi hauria rescat dedicat a finançar la destrucció dels anhels sobiranistes.

En aquestes circumstàncies, l'únic que cal témer és que les reaccions atàviques d'una identitat nacional ferida i amputada optin per atemorir la població a través d'atemptats selectius i de violència de baixa intensitat. Aquest sí que és un risc que l'administració catalana que sorgeixi de les properes eleccions, si és que l'envit independentista va de debò, hauria de calibrar amb tota cura i amb mitjans. Com encertadament va qualificar Josep Ramoneda amb la manifestació de la Diada de 2012 i amb la vertiginosa successió de fets posteriors ens trobem davant d'una revolució encapçalada per gent d'ordre. Aquesta característica, que seria sinònim de virtut i de garantia en l'èxit de l'empresa, es podria traduir en un fracàs tenint en compte que la gent d'ordre és molt sensible al discurs de la por i Espanya sap que l'empenta inicial es podria frenar si, més enllà de la retòrica, l'aparell de l'Estat aconsegueix insuflar por amb fets concrets, ni que siguin aïllats.

En el proper cicle polític s'acabarà de confirmar si Espanya podia evolucionar en una democràcia consolidada o si n'hi ha hagut prou amb la irrupció a l'arena pública de generacions educades en llibertat per fulminar una entitat que només hauria trobat la unitat a traves de la dominació.