L'aigua viva del Baikal
És una catedral
de la biodiversitat amb més
de 800 espècies endèmiques
En el deliciós assaig H2O, las aguas del olvido el seu autor, Ivan Illich (Viena, 1926-Bremen, 2002), ens parlava que en el planeta queden pocs llocs on trobar aigua fòssil, verge, no contaminada per cap agent de la societat industrial.
L'aigua ha perdut el seu valor holístic, cultural i sagrat (en el Rig-Veda, Indra, el déu, és el germen de l'aigua). L'element bàsic de la nostra existència ha esdevingut reciclat i depurat; un fluid comercialitzat controlat per poderoses corporacions transnacionals. Per això els conservacionistes, poetes, escriptors i sectors científics siberians i buriats, conscients dels efectes irreversibles de la destrucció d'aquest valor, segueixen defensant l'aigua viva del llac Baikal, el més vell i profund dels d'aigua dolça de la Terra.
La seva superfície de 31.500 quilòmetres quadrats (equivalent a la de Catalunya) conté 23.400 quilòmetres cúbics d'aigua puríssima, superant el conjunt dels cinc Grans Llacs americans i canadencs: aquest immens volum representa el 10% de tota l'aigua que circula lliure sobre els continents. La longitud del llac siberià és de 650 quilòmetres i la seva amplada mitjana d'uns 40 quilòmetres. L'abissal més profund és de 1.637 metres, on regnen especies endèmiques encara desconegudes. La majoria de llacs no tenen més enllà d'11.000 anys d'antiguitat mentre que el Baikal ocupa una fossa tectònica de 25 milions d'anys! Dels 336 rius tributaris, l'Angarà (paisatge protagonista de les darreres pàgines de Miquel Strogoff) és l'únic que desaigua el llac. Si tots aquests rius deixessin d'aportar aigua de cop, l'Angarà trigaria 400 anys a buidar-lo.
La “perla de Sibèria” és alhora una catedral de la biodiversitat amb més de 800 espècies endèmiques com la golomianka, que viu al fons del llac; el minúscul crustaci epischura, que actua de filtre depurador i que constitueix el 96% del plàncton; la foca nerpa i l'òmul, el peix més preuat de les 50 espècies existents i del qual viuen milers de col·lectivitats de pescadors.
El cineasta James Cameron, que s'hi ha submergit en un batiscaf, en va quedar tan admirat que convertirà algunes de les espècies vistes en protagonistes del seu Avatar 2 cosa que, ben segur, permetrà popularitzar el llac siberià en el ciberespai, fet que ajudarà a pressionar l'autòcrata del Kremlin per blindar-lo d'instal·lacions militars i industrials a les seves ribes.
El Baikal és part de l'ànima russa i una reserva ecològica global, com ho és l'Amazònia. L'he visitat en dues ocasions, durant la Perestroika l'any 1988 i el 2005 governant ja Putin i els seus adlàters. La primera vegada m'acompanyava un periodista de l'agència Novosti que vigilava tots els meus contactes amb els ecòlegs i limnòlegs d'Akademgorodok, la Ciutat dels Científics propera a Novosibirsk. En el segon viatge, convidat per l'associació d'escriptors d'Irkutsk, vaig poder parlar amb ecologistes i lletraferits compromesos. Un dels més rellevants, Valentin Rasputin, el primer que va llançar el SOS pel Baikal al món utilitzant un pseudònim, va declarar-me: “Necessitem el suport internacional per aturar els projectes dels buròcrates de Moscou que amenacen l'equilibri ecològic del llac. Aquesta reserva d'aigua vivent és un del més grans patrimonis de la Humanitat.”
He intentat contribuir al moviment Help Baikal escrivint una novel·la d'espionatge científic,L'ull blau de Sibèria, on explico el paper de les ONG ambientalistes (avui perseguides per la llei com “agents estrangers”) i de les “ecomàfies” organitzades. El guardó que ha rebut el meu treball, el XXV premi de narrativa Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984), és per a mi, com a ecologista independentista, altament significatiu. L'escriptor rapitenc va ser un apassionat de l'obra literària de Tolstoi i Dostoievski i alhora un aferrat defensor dels recursos ebrencs, convertint l'aigua, símbol de la felicitat, en el fil conductor de la catalanitat i de l'epopeia de la colonització agrícola del delta de l'Ebre.
Des d'aquest racó de la Mediterrània a l'extrem de la Sibèria Oriental hi veig dos ecosistemes vitals igualment amenaçats. Un sotmès al jou de Moscou, l'altre a l'Estat espanyol i als conspiradors mercaders de l'aigua.
