Res no m'espanta

Aquests dies ho deuen haver llegit, vist i sentit als mitjans de comunicació, es torna a parlar una altra vegada de la por. Sí, aquest sentiment que hom fa servir de manera interessada quan vol paralitzar la voluntat de l'altre. La diferència amb les altres vegades que s'ha esgrimit el discurs de la por per aturar desitjos, per fer recular o per fer desdir actituds que semblaven fermes és que ara per primera vegada en molts anys els catalans ja no en tenim, de por. Després de molts anys finalment ha passat: creiem en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats. I té a veure amb la confiança, amb l'autoestima i amb el respecte a la pròpia dignitat, aspectes que fins no fa gaire no gosàvem ni nomenar, no fos que... Tot i que encara hi pugui haver un gran nombre de persones que els costi, la majoria hem après a respectar el que som i el que volem ser, malgrat el que diguin, malgrat com ens tractin, malgrat que ens vulguin confondre. I si hem après a tirar-nos-ho a l'esquena, a relativitzar-ho, vull pensar que és perquè vol dir que anem aprenent, uns més de pressa els altres potser no tant, a escoltar què volem i mirar de trobar els mecanismes per satisfer les nostres necessitats per poder viure en conseqüència. Això també passa per no fer-nos mal ni a nosaltres mateixos ni entre nosaltres, com també sovint ha passat. Ara no és pas una excepció. Encara hi ha entrebancs i pals a les rodes que ens posem, però cada vegada menys. També costa però el seny s'acabarà imposant. Vull pensar que hem entès que ens convenia –i ens convé– cultivar relacions i hàbits que ens procuressin més benestar que no pas sofriment, més llibertat que no pas constrenyiment. I és aquest tarannà el que ens ha fet tenir més miraments per la nostra causa i ens ha esperonat a dotar-nos d'aquelles eines per mirar de desenvolupar-nos, de preparar-nos per arribar a ser allò que podem arribar a ser. Entenc que deixar que el potencial que tenim es manifesti pot fer respecte, basarda, fins i tot por, però només si ens ho concedim, ens autoreconeixem que ho podrem fer, ens convencerem a nosaltres mateixos i al món sencer de què som capaços. Llavors podrem cantar ben alta la tornada de la cançó Por, d'Els Pets: “Res no m'espanta!”