Angelicals

He deixat passar uns dies per parlar de l'Amanda, la nena del Canadà a qui feien bulling per la xarxa, que es va suïcidar i ens va deixar en vídeo un testimoni escruixidor del seu sofriment llarg i solitari. Imaginar-te el que devia sentir remou la consciència. Als qui tenim fill a l'escola o a l'institut la qüestió de l'assetjament ens fa patir moltíssim. Quan els nens són molt petits hi ha l'avantatge que són transparents i acabem endevinant si el nen pateix, si hi ha companys que no el tracten bé, que se li en riuen, que el deixen de banda o que li peguen. A mesura que es van fent grans, però, cada vegada costa més perquè sovint es tanquen ells i seu sofriment en un mutisme inexpugnable.

Però no és de les víctimes del bulling –ja sigui lleu o greu– del que vull parlar. Per cada víctima, per cada nen o nena que és el blanc de les burles més o menys subtils, de crítiques a la roba que porta, al seu aspecte físic, a les notes que treu... hi ha, pel cap baix, quatre o cinc companys que semblen posats al món per fer-li la vida impossible. D'aquests, un sol ser el cap pensant; un altre, l'executor, i la resta són personetes que els segueixen el corrent, potser sense saber gaire què fan, sense ser del tot conscients del dolor que infringeixen al company. Sobretot tenen por que, si planten cara i es rebel·len, no quedin ells mateixos exclosos del grup i passin a ser-ne víctimes. I als nens i als adolescents ser rebutjats és el pitjor que els pot passar.

Saber que al teu fill li fan bulling és molt dolorós. Qui resisteix el sofriment d'un fill? Però saber que és el teu fill qui fa bulling a un company hauria de ser tant o més dolorós, i hi hem d'intervenir ràpidament. El problema és que als pares ens costa molt d'acceptar que als nostres fills potser els falta compassió, noblesa o empatia. Els nostres fills de dotze anys, sota el seu posat infantil i angelical, poden ser petits monstres i és responsabilitat nostra fer-los veure el mal que fan. Abans no sigui massa tard. No és cap broma, creieu-me.