El cas dels catalans
“Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor”, diu l'evangeli de Mateu. El debat sobre la independència és incipient, però a Espanya s'imposa la constatació que molts catalans ja han comès adulteri patriòtic en el seu cor; potser encara no constitueixen la massa crítica necessària per consumar una secessió, però és obvi que en aquestes quatre províncies hi ha molta gent que comença un camí que no passa pel km 0 de Madrid. No és un afer per a polítics conjunturals i mediocres, sinó per estadistes, que falta veure si n'hi ha, i per a euroburòcrates, que en sobren però falta veure si estaran a l'altura de les circumstàncies. Qualsevol innovació en un dels estats que conformen la UE repercutirà en tots els altres, i pot ser que molts pensin que hi tenen més a perdre que a guanyar; una cosa és manifestar-se fermament contraris a tota intervenció manu militari i una altra de molt diferent donar el tret de sortida a múltiples intents regionals d'accedir a la sobirania.
Ben oportú, l'historiador americà Samuel Moyn ha vingut a advertir-nos que la independència ha de ser “una causa d'interès mundial, i no només una idea agradable als catalans”. Sense poderosos aliats convençuts que l'existència d'una Catalunya independent repercutirà positivament en els seus interessos i serà ben aviat un factor d'estabilitat i de progrés, no hi haurà res a fer. Guanyar un referèndum –un de veritat, no unes consultes de festa major–és important però no imposa per si mateix un nou statu quo. Per ara molts dels qui diuen aspirar a la independència imaginen un estat català com una Generalitat a l'engròs, amb més competències i més recursos, en un món idíl·lic on tothom es rendirà a la bondat de la nostra causa i on ningú no ens voldrà mal –és simptomàtica la renúncia a tractar de temes bàsics, com la defensa, els límits territorials, l'accés a la nacionalitat…–. Per desgràcia, el món real és una altra cosa.
Ningú no està esperant que cap secessió es produeixi, i a la UE, per la seva pròpia naturalesa supraestatal, hi ha moltes reticències davant de qualsevol que esgrimeixi una tradició, una identitat cultural, una història de mil anys, per democràtiques i pacífiques que siguin les seves maneres. Que la independència sigui necessària als catalans, ho poden entendre de seguida, però no s'immutaran per això; caldrà que es convencin que també els és necessària.
