Apocalipsi social

En els darrers temps fa la sensació que ens aboquem directament cap a una veritable apocalipsi social. A hores d'ara, no existeix ningú amb responsabilitat de debò –polítics, governants i poder econòmic– que sigui conscient del sofriment excepcional que estan produint les maleïdes retallades socials. I aquestes propostes, radicalment antisocials, encara no han tocat fons. De fet, els partits polítics majoritaris, amb l'excusa que Brussel·les ho requereix, encara preveuen portar a terme polítiques més extremistes. Fet i fet, aquesta apocalipsi social ja la tenim a sobre. A hores d'ara, més del 30% dels catalans són pobres de solemnitat i jo calculo que molt aviat existirà una majoria absoluta de catalans que no podran seguir de cap de les maneres.

No podem oblidar que aquesta frase tan expressiva i humana, que sempre esmentava l'expresident Pujol, “els que no poden seguir”, ara ningú la fa servir. En aquests moments, el sistema està completament col·lapsat. Les polítiques econòmiques i socials són més dures i injustes que mai, però la gent protesta poc; políticament parlant, ha esdevingut completament analfabeta. A més, el superpoder econòmic transversal actual ha sabut utilitzar/manipular el fenomen de la immigració com a exèrcit de reserva laboral per decapitar la unitat popular i esquinçar (dinamitar per dintre) l'estat del benestar. Per altra banda, es dóna la paradoxa que en l'actualitat Europa és més reaccionaria que mai. I el pitjor de tot és que la classe obrera postmoderna, més que mai, vota les diferents dretes (conservadores, neoliberals, populistes o neofeixistes). Les diferents esquerres europees no saben convèncer la població civil: han perdut la seva influència social. En aquests moments, a Europa patim dues terribles xacres –a casa nostra encara ho sofrim més a causa del centralisme espanyolista– que podrien explicar aquesta situació d'apocalipsi social. Una, un luteranisme germanitzador d'extrema dreta i dues, un capitalisme, d'origen anglosaxó, que s'ha convertit en un autèntic nihilisme salvatge. Aquest corrent ideològic tan despietat comporta molta exclusió social i que no es vulgui saber res de la res pública. En conseqüència, les depressions, les frustracions i els suïcidis, d'arrel social, es multipliquen. Tot plegat implica que la democràcia ha esdevingut un règim de molt baixa qualitat humana, només al servei de la plutocràcia més atroç i irresponsable.