Duplicitats

Paradoxa: en el clima actual de bel·ligerància i confrontació política entre centre i perifèria de l'Estat, quasi bé de manera simultània s'han deixat sentir dues veus antagòniques, però igualment crítiques amb el sistema autonòmic, que basen les seves propostes de millora en la racionalització de les administracions públiques: d'una banda, l'Institut d'Estudis Autonòmics, amb un informe anomenat així, De les duplicitats, en què es fa un exhaustiu repàs de les molt diverses competències de la Generalitat de Catalunya que es veuen condicionades per lleis, reglaments i execució administrativa de l'aparell central de l'Estat. D'una altra, la versió poli bo del PP, que a hores d'ara és Sánchez-Camacho, quan en un acte del bracet de Rajoy contesta a Aznar i Vidal-Quadras (el sempre necessari poli dolent en els missatges ambigus) que no cal recentralitzar l'Estat, ans evitar-ne les duplicitats.

Errada: en el moment present tothom s'ha posat d'acord a criticar les duplicitats. De fet, quan el PP diu que vol evitar les duplicitats del sistema no està dient res diferent, sigui qui sigui el policia emissor, del que proposen altres partits clarament unionistes, com ara UPD o Ciutadans. I en el mateix joc han entrat els partits més o menys diàfanament partidaris d'un estat català independent en el si de la Unió Europea. Quina és la raó de la paradoxa? Doncs l'errada en el diagnòstic. Les duplicitats existeixen no tant per la manca de voluntat política, que també, sinó per l'oportunitat que el mateix sistema ofereix a qui se'n vulgui aprofitar. No es tracta, com es diu, d'una invasió de competències, ans de la falta de definició en el límit de cadascuna en el bloc de la constitucionalitat; és a dir, en el conjunt de normes que, més enllà de la Constitució, despleguen aquesta de manera desgraciadament contradictòria.

L'exemple: evidentment no hi ha prova del cotó fluix més eficient que la història de la reforma estatutària. El director de l'Institut i col·lega, el professor Carles Viver, va voler traslladar a la norma estatutària la seva visió del tema, tants cops exposada en la seva trajectòria al Tribunal Constitucional (perquè, tot i que Pilar Rahola sembla no recordar-ho, Eugeni Gay no és el primer català que enviem cap allà per empassar-se interpretacions centralistes de la Constitució); una visió que pot ser ben intencionada, però que és inviable tècnicament en el marc de la Constitució. Repeteixo, és materialment inviable. Viver volia, i així ho manifestà en diverses ocasions, el blindatge de les competències autonòmiques a partir d'un fet inqüestionable en la teoria: l'Estatut, per la seva naturalesa i forma d'elaboració, pot esdevenir el lloc on, més enllà de qualsevol altra norma del mateix rang normatiu, es digui què poden fer les institucions catalanes. Aquesta idea fóra realitzable amb un sistema constitucional que no dotés el poder central de la capacitat d'emetre normes (fins i tots actes) bàsiques; és a dir, que poden afectar qualsevol norma autonòmica quan toca dos temes tan genèrics i omnicomprensius com ara “les condicions bàsiques d'exercici dels drets fonamentals” o la “planificació general de l'economia”. L'art. 149 de la Constitució és, pel seu caràcter obert, la porta tancada a l'aspiració de blindar competències.

Conseqüències: així, quan el PP parla de reformar el sistema per evitar-ne duplicitats està pensant a aclarir que són de l'Estat central (no hi ha diferència de fons, doncs, entre Camacho i Vidal-Quadras, per això cap d'ells dimiteix). I quan Viver desgrana les duplicitats és per parlar d'una invasió competencial que es vol combatre. Una invasió que sense una reforma, que mai es donarà, requeriria d'una complicitat política que tampoc podrem veure. Per això l'única veritat que ha dit la dirigent popular és que el procés de Catalunya cap a la independència és irreversible.