opinió
Per molts anys a l'illa
Aquesta setmana Paco Torres Monsó fa noranta anys. De manera que felices vigílies, amic. De moment, ja ens has fet feliços a tots nosaltres –i quan dic tots nosaltres em refereixo als que hem tingut la sort de visitar l'exposició de la Casa de Cultura Una illa habitada. I que em perdonin els que han compartit amb tu l'Anem fent i prou, a Palafrugell, que no he vist encara. No es pot ser a tot arreu.
A la Casa de Cultura –cal explicar-ho als que no hi han passat– Torres Monsó i el seu amic fotògraf Josep Maria Oliveras presenten el resultat d'uns llargs mesos de jugar junts, de pensar junts, de treballar junts, de crear junts. Han conviscut espiritualment en una illa simbòlica envoltada de la mediocre quotidianitat. Han unit les guspires creatives de dos artistes, el fotògraf i el polifacètic trencador, i d'aquesta unió no n'ha pas sortit una suma, que és el que es podia esperar, sinó que els talents s'han multiplicat l'un per l'altre, per inventar un nou art que no sabria pas com definir i al qual algú li haurà de posar nom. Perquè dir que a la Casa de Cultura gironina s'exposen fotografies seria mentir, malgrat que la fotografia hi té un paper principal. El mateix Oliveras explica que “aquestes històries mudes parlen del personatge creador i de la seva memòria inventada, de la seva poètica de la representació”. O, poc abans: “La complicitat en aquest joc de mirades m'ha convertit en un mirall gens innocent.” Podríem pensar que tenim mim fotografiat, però això seria com dir que el cinema és teatre filmat. Ho sento, el salt que han fet és prou important per tornar a reclamar un nom específic per a un nou art.
L'escultor, exigit segurament per les circumstàncies que envolten l'homenatge, explica: “No sé si hem aconseguit alguna cosa, però almenys ho hem provat. Pertanyem a la minoria que intenta superar aquesta immensa buidor que sembla haver-se instal·lat en l'art contemporani actual.” Ho diu tot sabent que l'art té precisament la funció de fer-nos sortir, ni que sigui per un moment, de la buidor quotidiana. Ho sap i ho ha fet al llarg dels seus noranta anys. Per això, armat amb les eines que encara li queden, posant-se a si mateix, físicament i espiritual, al centre de l'obra, és capaç de commoure'ns, de crear-nos el necessari desassossec, inquietar-nos. Oliveras l'entén i li fa de mirall, el transmuta, ens l'ofereix diàfan en cada una de les peces, magistralment.
A la inauguració el president de la Diputació, Jaume Torremadé, i l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, es podien sentir plenament orgullosos d'haver apostat fort per aquesta illa tan habitada que serà l'atracció més transcendent de les fires que acabem d'inaugurar.