La recomposició política
Sostenia Mikhaïl Bakunin que els estats poderosos només es podien sostenir mitjançant el crim, i que els estats petits només són virtuosos gràcies a la seva feblesa. Potser aquestes resulten ser les motivacions profundes que impel·leixen la societat catalana, amb una tradició àcrata escamotejada, a abraçar transversalment la hipòtesi d'un estat sobirà propi. D'una banda, trobem la justificada desconfiança respecte a una Espanya que, malgrat esdevenir una potència de segon ordre, ha mantingut les estructures i filosofia de l'antic imperi que fou. De l'altra, l'aspiració a què un estat català, reduït en mida, a escala humana i de proximitat física i mental, representi una oportunitat de reconfigurar l'existència col·lectiva. Llargs segles de dominació sentida com a aliena, de polítiques hostils a la pròpia identitat i tarannà, han fet dels catalans un poble gens procliu a les grans idees o a la pompa, circumstància i litúrgia dels grans estats. I, a la vegada, i precisament per aquesta mala experiència d'un estat espanyol farcit d'anacronismes, ha propiciat que Catalunya hagi esdevingut històricament un dels epicentres mundials de l'anarquisme (és a dir, a contemplar l'estat com a principal impediment a la llibertat), tal com consideren historiadors com ara Ferran Soldevila i Josep Termes.
Els catalans volen un estat propi perquè confien, com recull la cita inicial, que la seva feblesa el pot fer virtuós. Això vol dir que la ciutadania creu que el podrà controlar millor. Aquesta aspiració col·lectiva a exercir una supervisió democràtica el pot fer més conflictiu. Lluny de ser un problema (en tot cas, ho pot ser per a una classe política professional), més aviat representa una gran oportunitat per bastir un sistema polític i social més just. La transició nacional resultarà problemàtica, no només en la fase de ruptura amb Espanya, sinó en la construcció d'una nova realitat estatal. Perquè els agents que avui empenyen vers la sobirania voldran intervenir en la construcció.
Els escenaris de futur són molt variats i contradictoris. Tanmateix, les decisions que prenguem en els propers dos, tres o quatre anys seran transcendentals, com a mínim, per a una generació. Entrem en una fase de “tot està per fer i tot és possible”, que diria Martí i Pol en el seu “Ara mateix”, de relectura imprescindible en aquest temps d'incerteses. Un dels riscos és que la carta de la divisió, jugada pels sectors polítics hispànics, pugui disposar d'un cert ressò. És obvi que el franquisme espanyol i el “Vichy” català fan servir el Partit Popular com a principal vehicle de transmissió de la por i l'amenaça. Parlen de la Catalunya silenciosa quan els seus fundadors i inspiradors polítics van dedicar-se amb entusiasme a silenciar el nostre país. D'altra banda, la deriva brejneviana del PSOE s'ha dedicat a impulsar, mitjançant un soviètic “centralisme democràtic”, la castració química d'un PSC que havia estat una força política transversal. Per tant, són les forces polítiques partidàries de la sobirania les cridades a dibuixar el nou sistema. I aquí, la correlació de forces, com demostra la fallida experiència de la Transició, resulta dramàticament essencial.
El president Mas i Convergència han aconseguit el centre del tauler polític. No es pot negar que la seva gosadia i (provisional) determinació el poden convertir en allò a què el seu fundador Jordi Pujol havia aspirat històricament: el partit nacional de Catalunya. Tanmateix l'actual CiU ha perdut part de la transversalitat dels seus inicis, quan l'accent socialdemòcrata i democratacristià convivien amb un cert liberalisme.
Sense negar la pluralitat actual del partit presidit per Mas, concepcions econòmicament conservadores i defectes neoliberals han aplicat unes polítiques asimètriques entre els diferents sectors socials que podrien acostar el nou estat al model dels països bàltics, Polònia o Txèquia. ERC, que aspira a esdevenir la principal alternativa d'esquerres en la Catalunya sobirana, encara no sembla superar les contradiccions ideològiques, entre una adhesió poc crítica al capitalisme i una certa incomoditat respecte a les reivindicacions dels treballadors. Iniciativa ha sabut preservar el seu espai de tradició marxista i pràctica ecològica, malgrat, i com passa arreu d'Europa, un sostre limitat. Mancarien amplis espectres polítics per cobrir, com el de la socialdemocràcia tradicional, abandonada fa dècades per les connivències amb el neoliberalisme dels socialistes, més emmirallada en la fracassada tercera via de Tony Blair que en la solidesa del model escandinau. Tanmateix, allà on l'orfandat política és més patent és en la sociologia majoritària d'una Catalunya que es defineix d'esquerres, crítica amb el capitalisme, que somia en els gestos islandesos, l'actitud moral de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i l'hostilitat creixent i transversal respecte del neoliberalisme. Aquest és un lloc vacant que còmodament podríem anomenar-lo com a “espai Syriza”, d'alternativa al “capitalisme real” per al qual només les CUP han presentat candidatura per ocupar-lo.
És evident que una Catalunya independent comportarà una reconfiguració del sistema polític, de partits, sindicats i moviments socials. I que això comportarà conflictes, contradiccions, malentesos i distanciaments, que podrien emergir en la discussió d'un procés constituent. És obvi que, tal com indiquen les experiències històriques de secessions recents, aquest serà un procés amb perdedors i guanyadors entre els qui avui empenyen en la mateixa direcció. Tanmateix el preu a pagar, com assenyalava Bakunin, serà infinitament inferior a l'alternativa de no fer res, de la resignació enfront d'un estat gran, disposat a mantenir el seu poder, com ja han advertit els seus responsables, mitjançant, si cal, el crim.
