Fosfat de calci

Tots Sants. És inevitable pensar en els morts, i en la pròpia mort. Fa dies que, armant-me de valor, vaig intentar arreglar la qüestió dels nínxols, però resulta que, en vida, no pots comprar o llogar un columbari, t'has d'esperar a morir-te o que algú de la família passi primer i inauguri el columbari familiar. Doncs esperarem, no hi ha cap pressa! Jo el que no voldria és que les meves cendres fessin nosa als meus descendents. No seria la primera vegada que una urna va d'un costat a l'altre, que a tothom li fa angúnia i se la vol treure de sobre. En una meva novel·la, una dona és abandonada pel seu marit, que se'n va a Corunya amb la seva amant. Passen els anys i, sense avisar, un dia apareix l'amant a casa la dona amb un paquet, i li diu que llur home s'ha mort fent immersió i que li porta les cendres perquè les guardi. A sobre! Després de buscar un lloc idoni per a l'urna i no trobar-lo, la dona s'ho repensa: llença les cendres al vàter, pitja el botó de la cisterna, i avall.

Jo sóc partidària de la incineració, tret de quan rellegeixo el llibre de poesia de John Berger, Páginas de la herida. Berger parla de la relació entre els vius i els morts, es pregunta si els morts tenen memòria i considera que els vius som incomplets perquè ens falten els morts. Però és l'última pàgina del llibre la que em fa pensar si no m'estimaria més que m'enterressin. El que escriu Berger és la declaració d'amor més delicada, íntima, punyent, que he llegit mai. S'imagina un lloc “en què els teus ossos i els meus estiguin sepultats junts, disseminats en confús desordre. Una de les teves costelles reposa contra el meu crani. Un metacarp de la meva mà esquerra jeu a dintre la teva pelvis. Els centenars d'ossos dels nostres peus, escampats com la grava. Aquesta imatge de la nostra proximitat, que no és res més que fosfat de calci, em produeix un sentiment de pau. Amb tu em puc imaginar un lloc on n'hi ha prou amb ser fosfat de calci”.