Biel Mesquida: Bellesa

“Escriure literatura bella en una pàgina de diari obre camps a gent a qui no se li acudiria mai llegir un llibre”, diu Biel Mesquida (1947). Ja L'adolescent de sal –escrita el 1973 però publicada dos anys més tard per la porca censura–, Mesquida curtcircuita tòpics, eixampla el llenguatge i crea trames intenses carregades de dopamina. Pitjor sort va tenir El bell país on els homes desitgen els homes, escrit el 1974 i no editat fins al 1985 perquè, segons el franquisme, feia apologia de l'homosexualitat –i això, ai las, era terrible–. El cert és que al llibre hi ha una defensa lírica i deliciosa de la llibertat de l'individu. I això no ha canviat mai: Mesquida és un home compromès amb la identitat i el ser lliure. Dinamita Mallorca des de dins, el seu panorama esmicolat i la seva economia salvatge. Poeta, biòleg, narrador, novel·lista i professor d'universitat, en Biel escriu a la mateixa velocitat que respira. I a sobre ho fa amb excel·lència. La seva és una literatura que dringa, que fa pensar i fa sentir. A partir del fragment, la cita, les dobles veus, la ruptura del llenguatge i de la tipografia, el rigor i l'exigència, Mesquida escriu sobre el desig, el motor de l'existir, sobre el dolor, la mort, i sempre des d'un bestial vitalisme. Literatura vitaminada, referencial, estilísticament increïble: Mesquida adora Chomsky, la cultura, la pau i la independència, i també admira Alcover-Moll, Rodoreda, Proust, Flaubert, Bataille i la fotografia i el cinema com a filtres de visió. Autor de la Plagueta de bord a la xarxa, aquest picapedrer de la llengua ha escrit llibres electritzants, pel fons i per la forma: Vertígens, per exemple, crea addicció. D'en Biel n'he après moltes coses, però n'hi ha dues que les porto tatuades en el viure i en l'escriure. Primer, aquella sentència de Baudelaire que diu “Sigues sempre poeta, fins i tot en prosa”. Segon, que el llenguatge s'ha de tensar, que hi ha límits i que hi són per ser travessats a plaer. Risc i urgència vital.