Fires de Sant Narcís

Ho he deixat escrit més d'una vegada: recordo haver manifestat, però no recordo quan, ni on, atès que de l'assumpte ja fa segles, que les fires comercials s'havien de treure de la Devesa perquè el parc és de tots els ciutadans, malgrat la presència d'algunes instal·lacions, diguem-ne, privades. Per la qual cosa vaig suggerir, i força abans que es construís el pavelló de Fontajau, que Girona necessitava un parc firal amb cara i ulls, dissenyat per encabir-hi esdeveniments d'importància i susceptible de ser ampliat, en previsió dels possibles èxits de les diferents manifestacions que hi tinguessin lloc durant l'any. Se'm va fer cas omís, perquè ja havien convertit en Palau de Fires el vell poliesportiu que hi havia davant la mansió i els jardins de la família Alcalde. Si s'hagués adaptat aital poliesportiu als temps que corrien, en lloc de transformar-lo en una altra cosa, i s'hagués creat el parc firal suggerit, avui la zona de la Devesa ocupada per tendals i barraques cada cop que s'hi munten certàmens i exhibicions, estaria oberta a tothom que hi volgués córrer o anar-hi amb el gos a passejar. I el que és més important, l'accés a l'Auditori-Palau de Congressos no quedaria tancat i barrat, i les persones que pretenen arribar-hi des del lògic accés de la rotonda on es troben els carrers de Caterina Albert i Joaquim Vayreda, del qual deu distar uns cinquanta metres, i també les que intenten anar al mercat que es fa els dimarts i els dissabtes a l'altra banda, no haurien de caminar gairebé un quilòmetre, forçades a fer la volta per les ribes del Ter perquè, és clar, hi ha la Fira Comercial i el pas està tancat i barrat. En fi, les coses són com són i no d'una altra manera (encara que una vegada, sense que servís de precedent, es va muntar un pont metàl·lic sobre l'espai que hi ha entre la porta lateral del Palau de Fires i l'aire lliure ocupat per maquinària agrícola, tendals i guinguetes, que permetia arribar en menys de mig minut a l'Auditori), i ens hem d'adaptar a la punyent –i punyetera– realitat, i acceptar-la amb recollida submissió, perquè és el que hi ha.

Aquella meva arcaica insinuació encara em balla pel cap (potser sant Narcís me l'ha portat a la memòria), i, romàntic de mi, la torno a formular sabent que només es tracta d'una manera com qualsevol altra d'omplir de paraules aquesta galeria.