Huracans sobre Catalunya

El Sandy ha arrasat la costa est dels Estats Units. Una colla de morts, grans desgràcies, moltes pèrdues. De moment, els càlculs parlen de 15.000 milions d'euros en destrosses. Una tragèdia que ha commogut el món, potser perquè ha afectat Manhattan. Si ens hagués passat aquí, del Sandy ni en parlarien o en parlarien en un breu a la pàgina 4 dels diaris. Al cap i a la fi, amics, Catalunya pateix els efectes econòmics del Sandy cada any, des que sabem comptar les balances fiscals. La gran onada del centralisme espanyol s'enduu cap a Madrid més de 16.000 milions cada temporada, sense que ens declarin zona catastròfica. Es veu que és normal. Ens ha tocat viure en una part del món on els ciclons no tenen nom, no solen matar gent (si deixem de banda els morts que hem enterrat com a herois cada vegada que ens hem revoltat) i estan plenament controlats des de l'agencia tributària.

Què hi podem fer? Hem de deixar de ser solidaris? Podem ser egoistes fins a l'extrem de negar als nostres amics de més enllà de l'Ebre el seu dret constitucional d'enviar-nos l'anual onada de recaptadors? Seríem capaços de condemnar a la ruïna els pobres administradors de la hisenda pública espanyola per salvar-nos nosaltres de la dosi anual d'huracà sense nom? Ells, que tant ens estimen, que vetllen per nosaltres, que dosifiquen les inversions per estalviar-nos empatxos, que es preocupen que no treballem massa, ofegant les empreses explotadores, que malden per desviar l'eix natural del comerç mediterrani pensant que el trànsit espatlla els camins, que ens estalvien soroll i contaminació enviant cap a Barajas els avions que voldrien aterrar al Prat, que ens salven de trens i carreteres que els malignes dirigents del port de Barcelona projecten contra nosaltres... Ells, repeteixo, que ens estimen, que vetllen pel nostre bilingüisme que ens fa universals, que no paren de posar davant els nostres nassos l'espantall d'una hipotètica expulsió comunitària de Catalunya, si trenca el vincle amb la corona espanyola. Tot pel nostre bé, renunciant fins i tot a l'esperit democràtic que tan preuen.

Per cert, Europa no ens voldrà? Des de Tailàndia –ja té mèrit– David Pons ho té clar: “Jo vull ser europeu sempre que la UE respecti la voluntat pacífica i democràtica dels seus ciutadans. Vull que el nou estat català formi part de la UE, però si ells ens volen mesells, oprimits, asfixiats, perseguits, sotmesos i dòcils, prefereixo (...) deixar la UE i iniciar un camí propi que de ben segur serà igualment satisfactori.” Potser Europa serà menys desinteressada que Espanya i valorarà la possibilitat de cobrar la part del deute espanyol que assumim. Sense estimar-nos tant, podria ser que es diguessin, en castellà, “de lo perdido saca lo que puedas”.