Triar
no hi ha una alta participació i no hi ha un majoritari suport
a qui necessàriament ha de negociar, perdrem una ocasió singular si no única per millorar la posició de Catalunya dintre d'Espanya i Europa
Les eleccions, màxima expressió de la democràcia, suposen la possibilitat de triar entre diverses alternatives que es traduiran en una acció de govern. Sovint quan un votant ha d'elegir una opció política troba la dificultat que aquesta no satisfà del tot les seves prioritats o que, tot i satisfer-les, no confia en el partit que les presenta. És per això que quan el sistema polític envelleix, perd vigor i no transmet il·lusió i esperança, la gent vota menys. Contràriament, quan l'elecció es produeix en moments de transformació, el futur no serà com el passat, hi ha millores socials o polítiques rellevants a l'abast, els votants volen formar part d'aquest canvi, volen ajudar a fer que es converteixi en realitat, i la gent s'implica perquè el seu vot, pensa, compta. El programa polític concret passa a segon terme perquè hi ha necessitat de fer possible el canvi de règim, d'estatus polític, de prioritats en la política...
Catalunya vota el proper dia 25 i l'elecció no és banal. Tots els partits, fent-se ressò de l'opinió majoritària de la ciutadania, plantegen un canvi de relació entre Catalunya i Espanya, i és aquí on es presenten les dues alternatives que s'han de triar. Però la profunda crisi econòmica i les conseqüències dels retalls fets en polítiques socials que estan canviant l'estructura i equitat de la nostre societat, són un motiu de patiment i preocupació de la ciutadania. És legítim preguntar-se si amb un nou finançament de Catalunya aquesta política podria ser una altra i si la desplegada per la Generalitat té alternatives. Inevitablement s'ha de reconèixer que els dos problemes, l'encaix de Catalunya i Espanya i la política econòmica, estan profundament interrelacionats.
Afirmar que s'ha de dialogar, per aquells que han estat en l'origen del problema, que han cercat signatures per anar contra un Estatut que hauria contribuït a la convivència entre Catalunya i Espanya sense trencar res, que han atiat a altres geografies l'acusació d'insolidaris contra els catalans, té dosis no menors d'oportunisme perquè es demana ara el diàleg sense reconèixer que el que es va manifestar era un excés que el temps ha posat en evidència. És per això que el fet de no acceptar explícitament l'error del passat justifica la desconfiança sobre el que ara diuen del futur.
Plantejar que s'ha de reformar la Constitució Espanyola perquè permeti el dret a decidir de Catalunya i per fer-la seriosament federal és ara difícil d'entendre perquè la gran majoria de la ciutadania espanyola ni en sent la necessitat ni vol suportar l'esforç de fer-ho. Per ser mínimament viable almenys un dels dos grans partits d'àmbit estatal ho hauria de defensar, i no és el cas. Quan no es pot convèncer ni els amics de la bondat de la pròpia proposta més val deixar-ho córrer. És aquesta certament ingènua i pot afegir frustració perquè a l'Espanya actual, on la majoria de l'opinió pública vol, en raó a una pretesa eficiència de l'Estat, una recentralització administrativa, plantejar-ho ara és garantia de fracàs. D'aquests ja en tenim prou, no se'n necessiten més.
Hi ha partits que defensen simplement la independència, consideren que ja és tard per a altres alternatives que ja han demostrat reiteradament ser inviables i proposen una solució neta però que té incerteses i sobretot indefinició en la manera de fer-la viable. N'hi ha d'altres que clamen que “millor junts que no pas separats” i és cert probablement, però no a qualsevol preu. Ningú explica com el futur serà diferent del passat en aquest “millor junts”.
L'esquerra prioritza el canvi de la política econòmica i social tot acceptant que l'encaix de Catalunya i Espanya ha de ser redefinit. És coherent amb la ideologia i lògic en la proposta.
Tret de sorpreses no esperables, és CiU qui guanyarà les eleccions i per tant qui haurà de liderar la negociació amb l'Estat aconseguint el màxim consens possible per agrupar al voltant seu la majoria de les forces polítiques catalanes. Ha dit el president Mas que lluitarà per aconseguir el dret a decidir i que seran els catalans els que en última instància decidiran l'encaix o la separació de Catalunya i Espanya. És la seva paraula compromesa en públic.
Perquè la Generalitat pugui negociar amb possibilitats d'èxit és necessari que CiU obtingui un gran suport electoral, realment serà més del president Mas que del govern o del partit, i que la participació a les eleccions sigui significativament més àmplia que la que hi ha hagut en les eleccions autonòmiques dels darrers trenta anys.
Alguns pensen que la independència ha de ser l'últim recurs si un nou encaix entre Espanya i Catalunya resulta inviable. Per negociar amb credibilitat aquest pla, es necessita un pla B que sigui possible, la independència ho és malgrat que té nombrosos aspectes negatius i no està lliure de problemes. Només en aquest escenari, amb un pla B, és la negociació creïble. Això porta a concloure als que pensen que la situació actual és insostenible i la independència no és el millor camí, que el suport al president Mas, malgrat discrepar en polítiques concretes, és la millor alternativa per aconseguir la força imprescindible en la negociació amb el govern central. Malgrat tot, a curt termini, les probabilitats d'èxit són escasses, s'haurà de ser perseverant i constant perquè només la demostració que el plantejament és ferm i no fruit de circumstàncies conjunturals donarà a Catalunya la possibilitat d'aconseguir l'objectiu: nou encaix o independència.
La crítica segons la qual plantejar unes noves relacions de Catalunya i Espanya en un temps tan difícil com l'actual és desviar-se de l'objectiu primer, tant polític com social, que no és altre que reconstruir l'economia, no està justificada: una bona manera per recuperar el nivell de benestar de la ciutadania catalana i també espanyola és reestructurar aquesta relació, però no es pot deixar de redefinir la política econòmica. Això en l'entorn polític actual és inviable i per tant reforça la necessitat del canvi.
Si el proper 25 de Novembre no hi ha una alta participació i no hi ha un majoritari suport a qui necessàriament ha de negociar, perdrem una ocasió singular si no única per millorar la posició de Catalunya dintre d'Espanya i Europa. Es pot imaginar tot, però en democràcia només la decisió dels ciutadans compta, i és partir d'aquesta que l'acció política és legítima. És l'eterna història dels somnis i les realitats.