Fantasies d'Europa

La sobirania és la condició necessària per integrar-se a Europa. Catalunya primer ha d'existir com a estat independent i després ja es definiran quins són els seus atributs en la relació amb els altres estats. Començar plantejant el debat sobre la sobirania a partir de la integració europea, com pretén fer el president Mas, és confús, irreal i pot abocar al fracàs del procés.

L'eventual referèndum de sobirania no ha d'incloure la pregunta sobre Europa perquè és una qüestió que el poble de Catalunya no pot decidir en solitari. Fins i tot en el supòsit que Catalunya esdevingui un estat independent i la voluntat de la seva ciutadania i del seu govern sigui la d'integrar-se a la Unió, cal que els altres estats que conformen la UE hi estiguin d'acord. Amb aquesta afirmació no em pronuncio sobre si la independència catalana comportaria l'adhesió automàtica a les institucions europees o si Catalunya restaria fora de la UE. Allò que sostinc és que, en qualsevol dels escenaris, Catalunya no serà a la UE perquè ho vulguin només els catalans sinó també perquè així es decideixi des de Brussel·les i des de les capitals dels altres estats membres, almenys dels que tenen més pes polític.

D'altra banda, la necessitat de seduir l'electorat tot complaent el seu tarannà europeista té el risc, com suggeria, de fer embarrancar tot el procés. Si Espanya es blinda en la seva actitud d'impedir el referèndum (com tot sembla assenyalar que succeirà), els estats i les institucions europees només donaran cobertura a una expressió democràtica que es manifesti clarament a favor de la plena sobirania. La introducció de qualsevol altre aspecte que desdibuixi la demanda independentista pot posar obstacles al reconeixement de la decisió a l'exterior, especialment per part dels estats que compten a Europa, si se'ls pretén imposar una qüestió que els afecta (la pertinença de Catalunya a la UE) quan ells no s'hi han pronunciat.

És extremadament perillós, com s'està fent des de CiU amb les seves vagues propostes, provar de bandejar les febleses internes tot minimitzant la importància d'assolir la plena independència. Primer perquè significa caure en els arguments dels contraris al projecte (no és l'argument que les independències no tenen sentit en un món globalitzat l'argument preferit dels unionistes?) i segon perquè un procés de secessió es justifica, amb totes les complicacions i les incerteses que se'n poden derivar, si és per esdevenir un estat almenys en les mateixes condicions que els altres, un d'aquests estats, per cert, que tan gelosament vetllen per la seva sobirania i pel respecte a la seva plena capacitat de decisió davant de la UE i davant de les altres organitzacions internacionals.

La pregunta insinuada per Mas “vol que Catalunya sigui un nou estat d'Europa?” podria representar la culminació dels autoenganys que el catalanisme majoritari s'ha plantejat des de la transició. Davant de la manca de fortalesa de la Catalunya que sorgia del franquisme es va insistir en la il·lusió de transformar Espanya en una democràcia que reconegués constitucionalment la realitat plurinacional. El sainet de la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 2006 i la posterior sentència del Tribunal Constitucional de 2010 van exemplificar gairebé fins al ridícul l'absurditat de les esperances catalanes. Però ara el deliri (provocat per les nostres mancances) sembla apuntar més amunt: ja no es tracta de reformar Espanya sinó de reformar Europa, d'integrar-nos com a estat en l'Europa federal en la qual, suposadament, somnien la majoria de catalans. El primer requisit per a un governant que es proposi sincerament impulsar una independència consisteix a ser conscient de la realitat internacional que l'envolta, i el primer que cal entendre i explicar als catalans és que Europa només tindrà interès en el que nosaltres decidim si som capaços de ser viables sols. O tenim el coratge de ser un estat de debò (com els estats de sempre) o més val deixar-ho córrer.